30 de set. 2014

Si tú no vuelves.....







He sentit aquesta cançó infinitat de vegades, 
trobant-la trista, 
trobant-la maca, 
sentint el dolor de l'absència que expressa....... 
però mai m'havia fet sentir la tristesa amb tanta i dolorosa intensitat com aquesta tarda sonant per casualitat a la ràdio..... sentint que setembre se m'escapa entre les fulles que cauen, i tu et coles com l'aigua entre els meus dits.

Sento el meu dolor entre les notes d'aquesta cançó, entre les seves estrofes, entre la música que s'arrossega lentament..... i m'arrossega a mi.

T'enyoro..... no hi puc fer res








Si tú no vuelves
Se secarán todos los mares
Y esperaré sin ti
Tapiado al fondo de algún recuerdo

Si tú no vuelves
Mi voluntad se hará pequeña...
Me quedaré aquí
Junto a mi perro espiando horizontes

Si tú no vuelves
No quedarán más que desiertos
Y escucharé por sí
Algún latido le queda a esta tierra
Que era tan serena cuando me querías
Había un perfume fresco que yo respiraba
Era tan bonita, era así de grande
No tenía fin... 

Y cada noche vendrá una estrella
A hacerme compañía
Que te cuente como estoy
que sepas lo que hay.
Dime amor, amor, amor
Estoy aquí ¿no ves?
Si no vuelves no habrá vida
No sé lo que haré

Si tú no vuelves
No habrá esperanza ni habrá nada
Caminaré sin ti
Con mi tristeza bebiendo lluvia
Que era tan serena cuando me querías
Había un perfume fresco que yo respiraba
Era tan bonita, era así de grande
No tenía fin... No tenía fin
 
Y cada noche vendrá una estrella
A hacerme compañía
Que te cuente como estoy
que sepas lo que hay.
Dime amor, amor, amor
Estoy aquí ¿no ves?
Si no vuelves no habrá vida
No sé lo que hare .....



Amanecer contigo....





 Demanant tres desitjos........







Ver el alba contigo,
ver contigo la noche,
y ver de nuevo el alba 
en la luz de tus ojos.

Amalia Bautista


El teu nom....







Ni tu nombre ni el mío son gran cosa,
sólo unas cuantas letras, un dibujo
si los vemos escritos, un sonido
si alguien pronuncia juntas esas letras.

Por eso no comprendo muy bien lo que me pasa,
por qué tiemblo o me asombro,
por qué sonrío o me impaciento,
por qué hago tonterías o me pongo tan triste
si me salen al paso las letras de tu nombre.

Ni siquiera es preciso que te nombren a ti,
siempre nombran la luz del mediodía,
la fruta,
el paraíso
antes de la expulsión.

Amalia Bautista


Recordo la primera vegada que vaig sentir, dels teus llavis, aquest poema. Just amb els primers petons, amb les primeres abraçades, en els inicis de la nostra relació.
Ens vàrem trobar a mitja tarda a un parc, començava la primavera i la brisa era fresca i alegre.
Quan em vas veure vas somriure, ens vàrem abraçar i vàrem començar a passejar. 
En un moment donat  vam seure a un banc sota un arbre i em vas dir: escolta aquesta poesia....... 
Les paraules sortien dels teus llavis en perfecte i musical ordre, directes al meu cor. 
Mai ningú m'havia llegit una poesia com aquesta, pensant en mi, amb el seus sentits pendents de mi. 
Et vaig escoltar embadalida, amb el cor obert, que des d'aquell moment et va pertànyer. 
Em va costar molt obrir-te el meu cor, havia sortit d'una relació on havia patit molt, però em vaig enamorar perdudament de tu.... em sentia tan bé al teu costat, tan segura i estimada.... et sentia tan enamorat i feliç.

Amb el sol caient les lletres del teu nom es van entrellaçar amb les lletres del meu i em vaig sentir envoltada de tu, del teu amor, de la felicitat...... i només vaig poder estimar-te.

Ara les llegeixo i et penso, però et sento tan lluny....... 
I tu, pensaràs en mi algun moment del dia? 
potser unes lletres et porten el meu nom?
o la remor del vent et recorda la meva veu?
o un brisa suau t'acarona i et recorda els meus dits dibuixant a la teva pell?
o potser alguna música et recorda els instants passats al meu costat?
o potser..... ni tan sols hi pensis?

Encara t'estimo, plaerdemavida
i em pregunto si tornaràs......
 


29 de set. 2014

Amics



En algun lloc del temps, 
aquestes dues pedres es van trobar, 
es van fusionar, 
van viatjar pel món, 
van acoblar-se 
i van arrodonir les seves arestes....
fins a ser una sola pedra,
però cadascuna amb les seves característiques.




Avui miro les lletres compartides, els missatges intercanviats en tot aquest temps, els detalls grans i petits que formen part de la nostra història. Rellegeixo els nostres correus, miro les fotos que ens vàrem fer...... i ens retrobo entre línies, entre imatges, entre colors.

Penso en les coses que trobo a faltar:
L'amor que compartíem entre lletres, entre petons, entre llençols.
La teva mirada fosca i profunda, tens uns ulls que semblen de xocolata desfeta.
Els teus llavis suaus i rosats, plens de petonets dolços i arrasadors.
Les teves mans càlides i delicades. Fortes i, alhora, tendres. Capaces de sostenir el món i alhora de dibuixar carícies tènues i delicades.
La teva pell càlida, setinada i amb el seu embriagador perfum, cap colònia es pot comparar al suau perfum de la teva pell.
El dibuix de les teves carícies en lenta cadència sobre la meva pell, que em feien estremir.
La teva proximitat, envolvent i deliciosa, que em feia sentir segura, feliç i alegre.
La teva veu modulada i amb entonació perfecta, tant explicant coses divertides, com coses trasbalsadores o tristes, com recitant poemes, com xerrant de no res.
La teva concepció de la bellesa, la música, la poesia, la tendresa, la llum, la bondat, l'amor, l'amistat, l'empatia, la complicitat, les passions, la tristesa....
Les teves llàgrimes quan compartien tristesa.
La teva respiració alterada quan compartíem........

Però també trobo molt a faltar:
L'amistat que ens feia compartir sentiments i sensacions. Que ens feia procurar consol, l'un a l'altre, en moment durs (que els hem tingut). Que ens feia alegrar-nos l'un per l'altre amb les bones notícies que rebíem (que també hi ha hagut). Que ens feia sentir-nos al costat quan les coses anàvem mal dades o sentir-nos plens de goig quan l'altre li anaven les coses bé.
La teva empatia que et feia escoltar pacientment i trobar la paraula de consol oportuna i necessària o la música que embolcallava aquell grapat de sentiments o el poema que feia bategar el cor o la imatge que feia dibuixar el somriure i dissipava una mica els núvols. I viceversa, jo també intentava tornar-te amb amor, complicitat i empatia tot el que rebia de tu.
La complicitat que ens feia sentir molt a prop, malgrat la distància. Que feia que no ens sentíssim sols, que ens sentíssim connectats.

Sempre havia pensat que malgrat que les coses canviessin entre nosaltres o que la vida donés mil voltes...... havia una cosa que mai canviaria i era la nostra amistat i complicitat.
Amb els darrers esdeveniments ha quedat clar que no, que tot canvia..... però jo encara et trobo a faltar, no només al meu company d'amor, sinó també al meu amic.

Pensava que seríem com aquesta pedra formada per dues pedres diferents, que en un moment donat del camí es troben, s'apropen, es fusionen i malgrat les voltes i tombarelles que dona la vida..... es mantenen juntes.

Un grapat de reflexions d'una tarda-nit on et penso i t'enyoro.






28 de set. 2014

Destinats




Amor a primera vista

Ambos están convencidos
de que los ha unido un sentimiento repentino.
Es hermosa esa seguridad,
pero la inseguridad es más hermosa.
Imaginan que como antes no se conocían
no había sucedido nada entre ellos.
Pero ¿qué decir de las calles, las escaleras, los pasillos
en los que hace tiempo podrían haberse cruzado?
Me gustaría preguntarles
si no recuerdan
-quizá un encuentro frente a frente
alguna vez en una puerta giratoria,
o algún “lo siento”
o el sonido de “se ha equivocado” en el teléfono-,
pero conozco su respuesta.
No recuerdan.
Se sorprenderían
de saber que ya hace mucho tiempo
que la casualidad juega con ellos,
una casualidad no del todo preparada
para convertirse en su destino,
que los acercaba y alejaba,
que se interponía en su camino
y que conteniendo la risa
se apartaba a un lado.
Hubo signos, señales,
pero qué hacer si no eran comprensibles.
¿No habrá revoloteado
una hoja de un hombro a otro
hace tres años
o incluso el último martes?
Hubo algo perdido y encontrado.
Quién sabe si alguna pelota
en los matorrales de la infancia.
Hubo picaportes y timbres
en los que un tacto
se sobrepuso a otro tacto.
Maletas, una junto a otra, en una consigna.
Quizá una cierta noche el mismo sueño
desaparecido inmediatamente después de despertar.
Todo principio
no es mas que una continuación,

y el libro de los acontecimientos
se encuentra siempre abierto a la mitad.

De “Fin y principio” 1993

Wislawa Szymborska (1923)



Una tarda parlant em vas dir: "la nostra relació no va ser una loteria, noooo... et vaig escollir."

i jo vaig respondre: "Feliç de que m'hagis escollit...... vàrem fer connexió quan ens vàrem mirar als ulls...... i encantada i feliç des de llavors!"

I amb aquestes paraules jo em vaig sentir la dona més feliç del món, la vida s'estenia davant meu plena de tu, plena de llum. Em sentia bé, segura, feliç de que formessis part de la meva vida, de que m'haguessis deixat entrar al teu cor, a la teva vida.

Ara, des de la tristor de la teva absència, m'aclaparen altres preguntes:
Tornaran a creuar-se la teva vida i la meva? 
els teus ulls i els meus? 
el teu somriure i el meu?
et tornaré a veure?
podré tornar a sentir la calidesa de les teves abraçades?
la tendresa i dolçor dels teus petons?
podrem tornar a ser, ni que només sigui, amics?........ 

suposo que no, i em dol, em dol molt......

Continuo pensant i encara no entenc què ha passat, què he fet malament, què ha fallat....

t'estimo i t'enyoro tant.....
 



27 de set. 2014

Somiar-te....






Sempre he estat una persona de somiar molt i recordar gran part dels somnis que tinc durant la nit. Darrerament no sé si he deixat de somiar o és que dormo amb la profunditat que dóna la química, però recordo pocs.

D'aquesta nit recordo una part del meu somni. Estava en una casa al camp, envoltada de muntanyes. Mirava com anava arribant la nit. Els canvis de color a l'herba, a la terra, als arbres, al cel, als núvols...... com el paisatge es tornava ataronjat, rosat, vermellós.
Mirava el paisatge i pensava en els capvespres que havia viscut al teu costat, veient com queia la nit, com el dia s'esmorteïa, com es feia fosc.

De sobte, he sentit una presència a la vora, una mirada.... m'he girat i he vist una persona asseguda a un petit mur que hi havia al voltant de la casa. Portava una caputxa i no li podia veure la cara. En un moment donat s'ha tret la caputxa, m'ha mirat i ha somrigut.... el meu món s'ha aturat quan he descobert que eres tu.
No em podia moure encara que volia sortir corrents cap a tu, que volia llençar-me als teus braços, que volia plorar de felicitat i omplir-te de petons... 
Llavors t'has aixecat i, poc a poc, t'has apropat a mi. Quan estaves al meu costat, has agafat la meva cara amb les teves mans, m'has fet mirar-te als ulls i mentre somreies m'has dit: "hola dolça, com estàs?, no ploris, jo també t'he trobat molt a faltar, però ara sóc aquí..... t'estimo"
M'he despertat plorant i, de cop, m'he sentit tan sola i tan buida, t'he sentit tan lluny..... que que que gairebé volia morir-me.

Ara, a la tarda, recuperat una mica l'ànim, escolto aquesta antiga cançó reversionada i et penso, et recordo........ t'enyoro tant.

Deus trobar-me a faltar ni que només sigui una mica? potser si o potser no......




Rellegint correus.....




Rellegir correus és com agafar cireres d'un cistell. 
Agafes una i sempre porta un altra enganxada. 
És difícil menjar-se només una, 
donat que s'enreden entre elles i s'enfilen als teus dits 
i quan les poses entre els teus llavis
provoquen una explosió de plaer en els teus sentits......




Entro en el correu de gmail, el que només comparteixo amb tu. Se'm fa estrany veure la teva llum en gris, estàs desconnectat. Recordo el saltiró que feia el meu cor quan et trobava connectat..... suposo que ja no entres, ni llegeixes, ni passeges per ell..... potser està abandonat com un vaixell oblidat en un port perdut d'alguna illa llunyana....

A mi m'agrada passejar per les teves lletres, rellegint els missatges, rellegint les coses que compartíem, les idees que se'ns acudien, les històries que inventàvem, les carícies que anticipàvem, la poesia que compartíem, les trobades que planejaven, els sentiments que ens teníem, els petons que imaginàvem..... la vida que vivíem.

Busco aixopluc entre els mots compartits, entre els missatges d'anada i tornada. Busco aixopluc en tu i et busco entre els meus records. Tanco els ulls i intento dibuixar-te amb tot detall i, de vegades, gairebé puc sentir el teu tacte, la teva olor, el teu sabor, la remor de la teva veu...... i, durant uns segons, el meu cor batega intensament i sembla que els temps s'aturi. Mantinc els ulls tancats per no sortir de l'encanteri que t'ha portat a mi, per no sentir-me tan sola, per deixar de sentir el dolor de la teva absència.

També m'agrada mirar les fotos:

Fotos teves sol o en companyia, rient o seriós, de cos sencer o només de cara, fotos del teu somriure, de la teva quotidianitat, fotos a la platja, a la ciutat o al camp, a casa o a la feina, fotos d'estiu i fotos d'hivern, fotos de dia i fotos de nit..... 

Fotos meves, em vaig fer un munt de "selfies" per tu..... en gairebé totes estic somrient, unes amb trena o el cabell recollit en pla japonès, d'altres amb el cabell llarg, revolucionat i arrissat, en d'altres amb el cabell llis i pentinat....... és curiós com era de fàcil somriure si et sabia a l'altre costat del missatge. És nota, d'una hora lluny, que era feliç. 

Fotos nostres, encara que no són moltes, on sortim abraçats, amb els caps junts, tu abraçant-me des de darrera, amb els somriures desplegats, fotos on se'ns veu feliços. Puc evocar amb total precisió l'instant, la llum, l'olor, els sentiments, la intensitat que van envoltar totes i cada una. Fins i tot puc imaginar com hauria estat la de l'últim dia que ens vàrem trobar, però que despistada per la felicitat no vaig fer, vaig pensar que ens quedaven moltes trobades i moltes fotos per fer-nos. Quina pena no haver-la fet, quina pena no haver sabut que era l'última vegada....
Ara em pregunto: sabies que era l'última trobada?

Són instants d'un món feliç i enamorat, que pensava que mai canviaria. 
Són pessics de felicitat immortalitzats en el temps i l'espai. 
Tot un món, tota una vida detinguda en un segon, capturada en una imatge.

Entre els mots i les imatges et trobo...... i et sento dins  meu.
Et porto al meu cor.

t'estimo, plaerdemavida


Aquests dies no puc evitar preguntar-me.... què deus sentir tu? què devies sentir llavors? senties el mateix que jo?
Potser només va ser un miratge?..... penso molt i dono moltes voltes, ho sé.



26 de set. 2014

La poesia, com a consol del cor...



Més que no pas pels grans temes, 
és pels petits detalls que se salva la poesia.

Wisława Szymborska, 
poeta polonesa (1923-2012)



Posibilidades

Prefiero el cine.
Prefiero los gatos.
Prefiero los robles a orillas del Warta.
Prefiero Dickens a Dostoievski.
Prefiero que me guste la gente
a amar a la humanidad.
Prefiero tener a la mano hilo y aguja.
Prefiero no afirmar
que la razón es la culpable de todo.
Prefiero las excepciones.
Prefiero salir antes.
Prefiero hablar de otra cosa con los médicos.
Prefiero las viejas ilustraciones a rayas.
Prefiero lo ridículo de escribir poemas
a lo ridículo de no escribirlos.
Prefiero en el amor los aniversarios no exactos
que se celebran todos los días.
Prefiero a los moralistas
que no me prometen nada.
Prefiero la bondad astuta que la demasiado crédula.
Prefiero la tierra vestida de civil.
Prefiero los países conquistados a los conquistadores.
Prefiero tener reservas.
Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.
Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas
del periódico.
Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.
Prefiero los perros con la cola sin cortar.
Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.
Prefiero los cajones.
Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado
a muchas otras tampoco mencionadas.
Prefiero el cero solo
al que hace cola en una cifra.
Prefiero el tiempo insectil al estelar.
Prefiero tocar madera.
Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.
Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad
de que el ser tiene su razón.

Wisława Szymborska 
De “Gente en el puente” 1986 


I jo afegiria:

Preferia la teva presència a la meva vida 
que la meva vida sense la teva presència.... 



24 de set. 2014

Amor, I love you....







Darrerament em costa trobar motius per somriure. La meva vida està coberta d'una boira densa que em dificulta molt trobar els colors, la llum, l'alegria, la bellesa.... 
Sembla com aquells dies on la boira és tan espesa que fins i tot esmorteeix els sons i costa molt la concentració, ets sents com envoltat pel no res.

Aquest matí anava al cotxe. He posat la música a mode aleatori, no recordava quin CD portava, fa dies que no poso música mentre condueixo. Portava un CD que vaig fer amb cançons diferents, cançons compartides, barreja d'estils, barreja de sentiments.....
Ha començat a sonar aquesta cançó i el teu record m'ha envoltat com una pluja suau i jo, sense paraigües, m'he amarat de tu......
Me la vas enviar i amb aquesta cançó em vas dir alguna vegada que m'estimaves.

He somrigut, per primera vegada en molts dies. He taral·lejat la cançó..... i al ser conscient de la meva actual situació no he pogut aturar les llàgrimes que han començat a lliscar.....

Hi ha tantes coses que et porten a mi...... tants detalls a la vida....

Convisc amb la tristor que em produeix enyorar-te......
                                                                i encara t'estimo.


El primer petó va arribar amb la primavera





Ya ha pasado el invierno.
Brotan igual las yemas de la higuera
que los dedos dormidos del deseo.
Se despiertan las ganas de embriagarse
de besos y de vino. Ya ha llegado
el tiempo de la entrega y las canciones.

Amalia Bautista


Vindràs dolça?
Va vine... vull abraçar-te.

Bona nit i millor dia, amor.



Aquest missatge me'l vas enviar per desitjar-me bona nit i bon dia. Aquella tarda ens vàrem trobar i, per primer cop, el teus llavis van besar els meus.....
Recordo cada instant d'aquella tarda, cada segon, cada petó, cada mirada, cada somriure, cada pas de la teva mà, cada banc, cada roser, l'olor de la teva pell, cada paraula, cada glop de cava, cada fotografia compartida, cada petó a cada semàfor, cada frec de la teva pell a la meva......
Els teus petons van fer esclatar la primavera al meu cor i el vas omplir de colors i alegria, ara a la tardor t'ho has endut tot.....

Has espurnejat la meva vida de felicitat, i per això i mil coses més: t'estimo.
I ara, inevitablement, t'enyoro....



23 de set. 2014

Un blau per tu....





TENYEIX DE BLAU EL TEMPS…
Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.
Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l’aigua humitegi els ulls.
Que la seva frescor gelada
temperi el foc d’aquestes mans
que cremen.
Fes teu aquest desig.
I endinsa’t al cor
de les paraules.

Foc a les mans, 1990.
Montserrat Abelló

Tardor trista







Arriba la tardor i els dies és fan més curts.
Arriba la pluja i el fred i jo em quedo a casa,
envoltada de poemes.
Poc a poc els vaig trobant, els vaig recuperant,
són com pedres precioses,
poc a poc els enfilo i
poc a poc faig un collaret per decorar la melangia,
per omplir aquest buit en el que s'ha convertit el meu cor.

És possible enyorar tant a algú?
Sí, ho és.



SI ANESSIS LLUNY

Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.

M Martí Pol


22 de set. 2014

El teu dolç somriure








M'esperes assegut a un banc.
Giro la cantonada,
encara no m'has vist,
et contemplo.
Gires el cap,
els teus ulls es troben amb els meus,
somrius i el món s'il·lumina 
i la primavera es torna més intensa.

Somiar-te i, de sobte, despertar-me..... enyorant-te



21 de set. 2014

Una eternitat....









És curiosa la relació que establim amb el temps. Un segon pot ser una eternitat, un any pot ser un sospir, tot depèn de la felicitat o la intensitat del temps viscut.
Només fa deu dies que no formes part de la meva vida, però a mi em pesa com una eternitat. Els dies passen en un lent arrossegament, en un trist degoteig de segons, minuts, hores......
Un any pot passar en un sospir quan la felicitat omple els dies, quan al voltant sempre trobes alguna cosa que et fa pensar en la persona estimada i et dibuixa un somriure.
En canvi un sol segon, quan tens el cor ple d'absència i enyor, pot passar amb una lentitud esfereïdora, dolorosa.

És diumenge, estic sola a casa i les parets em cauen al damunt. Escampo al meu davant els teus missatges, els detalls, els records. Torno a llegir les teves lletres, a mirar les teves fotografies i tot l'oceà omple el meu cor i vessa dels meus ulls.
Encara no sé trobar un per què.
Encara no sé què fer.
Encara no puc pensar.

Sé que passarà, tot passa a la vida...... però com deia Neruda: és tan curt l'amor i tan llarg l'oblit...
Penso tot el dia. Penso en com estaràs, si seràs feliç, si potser, en algun moment, penses en mi, ni que sigui un instant, ni que sigui un segon.

Aquest dies torno a la poesia, amb l'esperança de trobar un pal·liatiu al dolor.
Montserrat Abelló sempre ha estat present entre nosaltres, hem intercanviat molts poemes, has adaptat uns quants per mi.
Trista coincidència al mes de setembre, ella ens deixa el dia 9 i tu surts de la meva vida l'11...




Absorta camino

Absorta camino
per platges obertes,
on el mar dibuixa
subtils tènues ratlles
damunt l'arena molla,
llepant-la suaument,
com un amant constant,
a cada embranzida.
I et sento present
en la brisa salobre,
persistent, que m'envolta

Montserrat Abelló




Paraules que ens apropaven....








De vegades les paraules s'aprimen fins fer-se invisibles i s'amaguen pels racons.....  
o es disfressen de símbols que no sóc capaç d'interpretar...
les busco i, si es descuiden, trobo alguna: petonets, reguitzell, tombarella, carícia, batec.....
però no són prou per enfilar les frases, per expressar idees, per explicar sensacions....

De vegades les paraules em defugen i, just en aquest moment, em sento sola, nua i una mica buida.... i sento que el perdo entre les lletres, que se m'escapa entre els dits.

L'enyoro tant i em dol tant....


20 de set. 2014

Ainda bem....






Aquest matí de dissabte, em volta aquesta cançó pel cap..... i m'amara de records.
En poc més d'una setmana la meva vida s'ha capgirat. He passat de l'alegria i la felicitat d'estar enamorada a la més trista situació de solitud i enyor.

Fa uns dies quan sentia aquesta cançó pensava que descrivia la meva vida, la meva felicitat perquè tu formaves part de mi...... i ara només descriu el passat, un passat meravellós compartit amb tu, que jo pensava que no s'acabaria mai (sempre he estat una romàntica somiadora).... 

Tant de bo l'últim dia que vàrem passar junts hagués sabut que era l'últim dia.... no hauria fet res per retenir-te (t'ho vaig prometre) però m'hauria amarat intensament dels teus ulls, dels teus petons, de la teva proximitat, del teu somriure..... de tu.

Espero que estiguis bé i tot et vagi bé.

Malgrat la distància i la separació..... encara t'estimo




19 de set. 2014

Buscant paraules.....




Va descobrir que les paraules campen soltes sense amo 
i que qualsevol que tingui una mica de traça 
se'n pot apoderar per comerciejar-hi.

Isabel Allende, escriptora xilena (1942)



Amb la meva imaginació tiro les xarxes per tal de pescar paraules, 
i quan tinc un bon grapat, 
les enfilo en poemes per guarnir la teva absència
i fer-la un xic menys dolorosa.

Faig capbussades al meu cor i als meus pensaments 
i amb els sentiments que trobo formo garlandes de versos i besos.



 

18 de set. 2014

Recordant una tarda......







Avui porto la mateixa roba d'una tarda d'estiu junts. La recordo especialment perquè et va agradar molt el verd del jersei.
M'he vestit sense pensar gaire, darrerament als meu pensaments només existeix una cosa: l'absència.
Un cop al carrer m'he adonat que porto el mateix pantaló i el mateix jersei de lli d'aquell dia on la felicitat es podia tocar amb la punta dels dits, entre dos Caipirinhas, mentre escoltàvem música de Brasil, més concretament Bossa...... i en el món no existia res més que els nostres ulls i els nostres petons...... i al fons una música preciosa i sensual.

Tanco els ulls i puc sentir aquella proximitat, aquella calidesa, aquella música...... aquells llavis.....

T'enyoro...





17 de set. 2014

Benvinguda tristesa, vella amiga....



Un matí trist de setembre torno al meu bloc, el tenia abandonat des de fa molt de temps.
Era el meu lloc per recopilar tristesa i afortunadament durant gairebé dos anys només he tingut alguns moments de tristesa, però tu estaves a prop i sabies ajudar-me a pal·liar-la, igual que jo t'ajudava amb la teva.

Però res dura eternament i la felicitat és una capsa de cristall i quan menys t'ho esperes s'esmicola en mil bocins.
Demà farà una setmana que la meva s'ha trencat.....Suposo que distància i amor no sempre fan una bona combinació.

Ara passo pel meu bloc i em retrobo amb la tristesa, una vella coneguda, entre les meves lletres.

Hauré de treure la pols dels prestatges, netejar les estances, endreçar una mica el meu cervell i el meu cor, potser aquest bloc em torna a ajudar a sortir del pou.

Intentaré tornar a trobar consol entre les lletres, entre les imatges boniques, entre els poemes, entre la música...... poc a poc, pas a pas, llàgrima a llàgrima.....

Tinc la sensació de tornar a una casa antiga i retrobar-me  amb mi, amb la meva tristesa.

No sé si seré capaç de gestionar la meva tristesa, però puc intentar-lo. Necessito buidar el dolor del meu cor trencat, la tristesa que m'aclapara i no em deixa respirar, ni menjar, ni deixar de plorar.
Escriure sempre m'ha ajudat...... potser ara, també.





Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...