21 de set. 2014

Una eternitat....









És curiosa la relació que establim amb el temps. Un segon pot ser una eternitat, un any pot ser un sospir, tot depèn de la felicitat o la intensitat del temps viscut.
Només fa deu dies que no formes part de la meva vida, però a mi em pesa com una eternitat. Els dies passen en un lent arrossegament, en un trist degoteig de segons, minuts, hores......
Un any pot passar en un sospir quan la felicitat omple els dies, quan al voltant sempre trobes alguna cosa que et fa pensar en la persona estimada i et dibuixa un somriure.
En canvi un sol segon, quan tens el cor ple d'absència i enyor, pot passar amb una lentitud esfereïdora, dolorosa.

És diumenge, estic sola a casa i les parets em cauen al damunt. Escampo al meu davant els teus missatges, els detalls, els records. Torno a llegir les teves lletres, a mirar les teves fotografies i tot l'oceà omple el meu cor i vessa dels meus ulls.
Encara no sé trobar un per què.
Encara no sé què fer.
Encara no puc pensar.

Sé que passarà, tot passa a la vida...... però com deia Neruda: és tan curt l'amor i tan llarg l'oblit...
Penso tot el dia. Penso en com estaràs, si seràs feliç, si potser, en algun moment, penses en mi, ni que sigui un instant, ni que sigui un segon.

Aquest dies torno a la poesia, amb l'esperança de trobar un pal·liatiu al dolor.
Montserrat Abelló sempre ha estat present entre nosaltres, hem intercanviat molts poemes, has adaptat uns quants per mi.
Trista coincidència al mes de setembre, ella ens deixa el dia 9 i tu surts de la meva vida l'11...




Absorta camino

Absorta camino
per platges obertes,
on el mar dibuixa
subtils tènues ratlles
damunt l'arena molla,
llepant-la suaument,
com un amant constant,
a cada embranzida.
I et sento present
en la brisa salobre,
persistent, que m'envolta

Montserrat Abelló




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...