29 de set. 2014

Amics



En algun lloc del temps, 
aquestes dues pedres es van trobar, 
es van fusionar, 
van viatjar pel món, 
van acoblar-se 
i van arrodonir les seves arestes....
fins a ser una sola pedra,
però cadascuna amb les seves característiques.




Avui miro les lletres compartides, els missatges intercanviats en tot aquest temps, els detalls grans i petits que formen part de la nostra història. Rellegeixo els nostres correus, miro les fotos que ens vàrem fer...... i ens retrobo entre línies, entre imatges, entre colors.

Penso en les coses que trobo a faltar:
L'amor que compartíem entre lletres, entre petons, entre llençols.
La teva mirada fosca i profunda, tens uns ulls que semblen de xocolata desfeta.
Els teus llavis suaus i rosats, plens de petonets dolços i arrasadors.
Les teves mans càlides i delicades. Fortes i, alhora, tendres. Capaces de sostenir el món i alhora de dibuixar carícies tènues i delicades.
La teva pell càlida, setinada i amb el seu embriagador perfum, cap colònia es pot comparar al suau perfum de la teva pell.
El dibuix de les teves carícies en lenta cadència sobre la meva pell, que em feien estremir.
La teva proximitat, envolvent i deliciosa, que em feia sentir segura, feliç i alegre.
La teva veu modulada i amb entonació perfecta, tant explicant coses divertides, com coses trasbalsadores o tristes, com recitant poemes, com xerrant de no res.
La teva concepció de la bellesa, la música, la poesia, la tendresa, la llum, la bondat, l'amor, l'amistat, l'empatia, la complicitat, les passions, la tristesa....
Les teves llàgrimes quan compartien tristesa.
La teva respiració alterada quan compartíem........

Però també trobo molt a faltar:
L'amistat que ens feia compartir sentiments i sensacions. Que ens feia procurar consol, l'un a l'altre, en moment durs (que els hem tingut). Que ens feia alegrar-nos l'un per l'altre amb les bones notícies que rebíem (que també hi ha hagut). Que ens feia sentir-nos al costat quan les coses anàvem mal dades o sentir-nos plens de goig quan l'altre li anaven les coses bé.
La teva empatia que et feia escoltar pacientment i trobar la paraula de consol oportuna i necessària o la música que embolcallava aquell grapat de sentiments o el poema que feia bategar el cor o la imatge que feia dibuixar el somriure i dissipava una mica els núvols. I viceversa, jo també intentava tornar-te amb amor, complicitat i empatia tot el que rebia de tu.
La complicitat que ens feia sentir molt a prop, malgrat la distància. Que feia que no ens sentíssim sols, que ens sentíssim connectats.

Sempre havia pensat que malgrat que les coses canviessin entre nosaltres o que la vida donés mil voltes...... havia una cosa que mai canviaria i era la nostra amistat i complicitat.
Amb els darrers esdeveniments ha quedat clar que no, que tot canvia..... però jo encara et trobo a faltar, no només al meu company d'amor, sinó també al meu amic.

Pensava que seríem com aquesta pedra formada per dues pedres diferents, que en un moment donat del camí es troben, s'apropen, es fusionen i malgrat les voltes i tombarelles que dona la vida..... es mantenen juntes.

Un grapat de reflexions d'una tarda-nit on et penso i t'enyoro.






2 comentaris:

  1. Muy hermoso post.
    Un placer seguirte.
    Abrazos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias guapa,
      yo he descubierto tus blogs hoy.
      Tambien es un placer seguirte.
      un beso

      Elimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...