29 de gen. 2011

Suspiro

Suspiro y el dolor lacera mi corazón,
respiro y el aire me trae suavemente tu aroma,
suspiro y el mar sube a mi ojos y se transforma en rio,
respiro y un nudo atenaza mi alma,
suspiro y me doy cuenta de que ya no estás,
respiro y mi vida se deshilacha como una muñeca de trapo,
suspiro y mi corazón se rompe en girones,
respiro y sigo viva, pero no te imaginas cuanto te echo de menos...

De alguna manera...

De alguna manera

De alguna manera
tendré que olvidarte,
por mucho que quiera
no es fácil, ya sabes,
me faltan las fuerzas,
ha sido muy tarde
y nada más, y nada más,
apenas nada más.

Las noches te acercan

y enredas el aire,
mis labios se secan
e intento besarte.
Qué fría es la cera
de un beso de nadie
y nada más, y nada más,
apenas nada más.

Las horas de piedra

parecen cansarse
y el tiempo se peina
con gesto de amante.
De alguna manera
tendré que olvidarte
y nada más, y nada más,
apenas nada más.


PD: És una canción triste y, para mi, una misión imposible, al menos por ahora ya que no puedo ni quiero olvidarte. Cada nube que veo, cada brisa que me despeina, cada caramelo que se deshace en mi boca, cada susurro del viento, cada pájaro que vuela, cada río que corre, cada gota de lluvia que cae, cada flor que huelo.... en todo lo que me rodea encuentro cosas y motivos para recordarte, imágenes que traen tu recuerdo de una forma casi palpable, de una forma dolorosa...
Te quiero y te echo de menos

28 de gen. 2011

Un mail que no et va arribar...



Fa uns mesos vaig començar a escriure aquest mail que et copiaré a continuació. En aquell moment era molt difícil enfilar paraules per fer frases i aconseguir no plorar. Tot el que pensava em portava de cap a les llàgrimes i m'enfonsava. No és que ara estigui bé, però, si més no, estic més resignada al destí i als esdeveniments de les coses.
Revisant els esborranys dels mails que mai t'he enviat l'he trobat i, com no el rebràs, he pensat penjar-lo aquí, al racó dels escrits i el pensaments que són per tu però molt probablement mai llegiràs.



Hola, amor, vida, paradís, troset de cel, pastisset, plaerdemavida... no anem bé, així no es pot començar.. siguem seriosos i un xic control.lats. Tornem-hi
"Hola _______,
Com estàs? i no em refereixo només a com va superficialment, si vas cansat, si vas estressat, si dorms, si treballes.... em refereixo a molt més, com estàs, com et sents, ets feliç, et sents ple, estàs més tranquil, has trobat l'equilibri, tens molts somnis per complir, que et falta en aquesta vida, que et sobra... no sé, voldria saber més de tu, però dels teus sentiments més interns, més profunds. 

Suposo que no m'ho diràs, però ja saps que sóc molt tafanera (sobretot perquè m'importes molt) i l'absència de noticies, de mirades, de coses compartides, de complicitat, em té en un estat molt trist. 
Tinc la sensació de que m'has tret totalment de la teva vida, si és així, accepto la teva decisió però em sap molt greu, mai pensava que acabaríem tan lluny. Suposo que vaig imaginar que això nostre era especial, diferent, indisoluble, etern, meravellós, estava tan enamorada de tu i tu semblaves tan enamorat de mi.... però la realitat s'ha imposat... t'he perdut. 
Tan de temps tenint por d'aquesta situació, de que això pogués arribar i no m'ha servit per fer-me a la idea. Ara que està aquí se'm fa estrany i no ho entenc, t'ho prometo que ho intento, però no ho entenc. Sovint penso que estic tenint un malson i que aviat em despertaré i tu seràs al meu costat disposat a abraçar-me i a estimar-me, però els dies passen i el desitjat despertar no arriba.... i tu, tampoc...
Ho sento, però et trobo molt a faltar. "Me faltas tu"
Malgrat tot, encara t'estimo



19 de gen. 2011

sola i buida


Saps? així em sento jo. Avui, després de parlar amb tu, m'he sentit molt sola i molt buida. No sols pel fet que ja no tenim una relació, sinó perquè estàs tan lluny que a vegades penso si realment hem estat a prop alguna vegada. 
Aquest matí quan has trucat m'he posat molt contenta, tenia ganes de parlar amb tu i has trucat just en el moment que estava pensant en tu. Hem parlat una mica de coses quotidianes, m'has explicat com vas i com et va, has preguntat com estic i com em va.... després... no sé... suposo que no hauria de dir certes coses perquè, encara que ho neguis, t'emprenyes. Sí, ja sé que sempre dius que no t'emprenyes i que mai he fet res perquè t'emprenyis, però t'asseguro que la gelor de les teves paraules i la teva veu es noten, fins i tot a través del telèfon, com una onada d'aigua freda. Ha estat un moment de feblesa (sóc conscient que no tinc dret a dir-te res donat que ja no sóc part de la teva vida) i t'he dit que encara et trobo a faltar, la teva resposta no cal que te la digui, ja la saps.... Llavors com ja estava engegada t'he preguntat si tu em trobaves a faltar i bé, per la resposta, suposo que no gaire.. Després, com que no tinc remei, t'he preguntat si m'havies estimat, a la qual cosa m'has dit "sí i ara no comencis a qüestionar-t'ho tot"....Sé que no ho has dit amb mala intenció i, potser, ha sonat més fred i distant del que volies, però hi ha mil formes de dir les coses, per exemple "clar que t'he estimat i tinc un bon record de la nostra relació, però les coses canvien i no es pot fer res...." però clar, això és el que jo t'hauria dit, però tu no ets jo. 
Quan et vaig conèixer em vas semblar l'home més sensible i encisador del món, suposo que per això vas aconseguir enamorar-me tan intensa i profundament com ho vas fer, per això ara em sorprèn lo fred i distant que pots arribar a ser. No sé molt bé que t'he fet, però has canviat tant... que de vegades em costa molt reconèixer en tu a la persona que em va robar el cor i de la qual em vaig enamorar en cos i ànima. Amb la teva presència, amb la nostra relació, amb les teves paraules em sentia com la ventafocs del meu propi conte de fades.... però les 12 varen sonar i, de cop i volta, em vaig trobar asseguda sobre una carbassa, sola, desorientada i sense saber com havia arribat allà. Malauradament en aquest conte el príncep no em buscarà, ni remourà cel i terra per portar-me la sabata de vidre, ni menjarem anissos, ni serem feliços (almenys junts)....
Bé, de totes formes, la vida continua i jo he de mirar endavant, hi ha molt camí per recórrer en aquest tren. Moltes parades i baixadors als quals aturar-se, passejar i respirar. Molta gent per conèixer que pujarà i baixarà d'aquest tren, alguns deixaran la seva empremta càlida i indeleble (com tu), d'altres seran com estrelles fugaces que passen tan ràpida i fulgurantment que quan te n'adones ja han pujat a un altre tren però deixen la seva lluentor i alegria, d'altres tempestuoses com un tsunami que possiblement deixaran la meva vida potes enlaire i, en alguns casos, esmicolada,  i d'altres suaus, propers i amorosos que m'ajudaran a recollir tot l'enrenou i a apedaçar el meu cor quan calgui (d'aquest ja hi ha alguns), també hi haurà personatges que voldré que no haguessin pujat però entre riures i somriures intentaré oblidar el seu pas...
En fi, sé que això no ho llegiràs i, que en l'hipotètic cas que el llegeixis, no m'ho diries, però jo necessitava buidar la tristor que inundava el meu cor.
Fins aviat, amor.
Malgrat tot el dolor, encara t'estimo.


12 de gen. 2011

un impuls...

Desprès de tantes hores pensant en tu i escrivint per no ofegar-me en les meves pròpies llàgrimes, sento la necessitat de agafar el telèfon i dir-te que t'estimo... però com això no pot ser, he pensat imaginar que el crido a l'aire des d'aquí i potser t'arribarà en forma de brisa o xiuxiueig:

T'ESTIMO, T'ESTIMO, T'ESTIMO...

confeso la meva covardia d'avui....

Bona tarda, amor,
he de confessar que avui he estat una covard. Avui ens hauríem  d'haver vist, per qüestions de feina, però ens hauríem d'haver vist. Gairebé ho tenia decidit, aniria, et veuria, ens saludaríem, et tindria a la vora.... però desprès de donar moltes voltes aquesta nit i de parlar amb tu aquest matí, he decidit no anar-hi.
Dic que sóc covard perquè t'he posat una excusa que, probablement, tu ja sabies que ho era, però no m'he decidit a anar. No volia que em veiessis en aquest estat, no volia que veiessis que tinc ojeres, que faig mala cara, que estic pàl·lida (almenys això diu tothom que tinc al voltant) que dormo poc i malament, que gràcies a l'ansietat he guanyat algun quilet, amb el que em va costar l'any passat treure-me'ls!
Hauria anat, només que tu haguessis donat alguna senyal de que tenies ganes de veure'm, però no m'ho ha semblat, has acceptat la meva excusa peregrina sense gaire reticència.
Desitjava que em diguessis que anés, que desprès podríem prendre un cafè i xerrar una mica, que tenies ganes de veure'm, que, encara que només sigui una mica, tu també em trobes a faltar.... però suposo que tu també devies tenir por de la retrobada, així que has acceptat.
Avui pot sumar un altre dia sense tu.....
Ho sento, ara em penedeixo, però ja no té solució. Potser és millor mantenir la distància i no veure'ns... la veritat, no ho sé. Només sé que et vull i encara et trobo molt molt molt a faltar.
Fins aviat, pastisset.

Teixint records...


Hola amor,
ja portem 12 dies d'any nou, sembla mentida la velocitat a la  que passen els dies, sobretot quan et trobes perduda entre les teves pròpies cabòries, els teus pensaments, les teves obsessions, els teus enyors... 
Aquests dies he dedicat molt de temps a pensar i a intentar reorganitzar els meus sentiments, i també, com no, a enyorar-te i somiar-te.
Són temps durs, almenys per mi, suposo que per a tu són temps d'alliberació. Ara tens més temps lliure per dedicar-lo als teus i a les teves coses.
Aquest dies pensava en els nostres inicis, suposo que els dies convidaven al record i l'enyor, ja que vàrem començar la nostra història en aquestes dates ja fa 6 anys. L'hivern i el fred em porten les sensacions d'aquells dies arrecerada entre els teus braços, sent part del teu cor. Crec que aquell va ser l'hivern més càlid que he viscut a la meva vida, perquè encara que feia fred jo no el notava.
Recordo com em va costar  baixar la guàrdia al principi. Dic baixar la guàrdia, perquè enamorar-me ho vaig fer al poc de conèixer-te. Deies que era controlada i una mica freda  (fins i tot una mica distant), però l'únic que tenia era por. Por a viure un miratge, por a enamorar-me perdudament de tu, por a no ser capaç d'imaginar la meva vida sense tu, por a deixar de ser un tu i jo, i convertir-nos en un nosaltres, por a despertar-me un dia i trobar que no hi eres, por a quedar-me sola, abraçada a un coixí i envoltada d'una insoportable solitud. Com el nen que somia que està a la nòria menjant cotó de sucre i, de cop, es desperta per trobar-se assegut a terra i amb un pal a la mà.
Sabia que no eres un aventura, ni una cosa passatgera perquè vas despertar en mi tot un seguit de sentiments i sensacions que jo mateixa desconeixia. Vaig saber que havies calat molt a fons al meu cor i que tard o d'hora hauria de pagar el preu de la felicitat que en aquell moment m'oferia la vida.
Ara el que em pregunto és: què vaig ser jo per tu? 
Res no dura eternament però jo pensava que això nostre perduraria molt de temps. Al principi sempre deies que necessitaries dues vides per poder estimar-me tot el que volies i em mereixia. Jo també pensava que una sola vida era poc per compartir-la i gaudir-la al teu costat, per demostrar-te tot l'amor que et professava, però ja veus que l'enamorament fa pensar i dir coses irreals. Estar enamorat implica una pèrdua de visió real i una imaginació desmesurada i desbocada. Els temps agafa una dimensió estranya i eterna. Recordes que ens vàrem donar d'alta al servei d'amena "el teu número preferit", on la propaganda deia "per a tota la vida"... i això ens agradava d'allò més.
A vegades penso que, potser, en vaig adormir, i només has estat un somni, un somni romàntic i encisador. Penso que potser tot és irreal, fruit de la meva imaginació romàntica i tendra, però només cal donar un passeig pel meu correu electrònic i llegir els més de mil de correus que ens hem intercanviat aquests anys, per veure que tot era cert, que has existit, que hem compartit, que ens hem perdut l'un en l'altre, que va haver un temps on només desitjàvem estar l'un a prop de l'altre, un temps on no sabíem on acabava un i on començava l'altre, un temps en que els teus ulls verds eren l'abisme on moria la meva raó i on els meus ulls foscos et trasbalsaven i arrasaven, un temps en el que un petó podia aturar el món i detenir el temps... un temps de felicitat i amor com mai havia conegut i gaudit. 
Ara intento no plorar per haver-te perdut i alegrar-me de l'experiència d'haver-te conegut i haver-nos estimat. Reconec que començo a tenir-lo més assimilat i acceptat. Ja no em passo el dia i la nit plorant, sense poder dormir ni poder pensar en altra cosa que no fossis tu. Però, no puc enganyar-me, encara t'estimo i et trobo molt a faltar. Durant el dia se m'escapen llàgrimes al sentir una cançó, o veure alguna cosa que em recorda a tu. Encara miro sovint el telèfon per si hi ha un sms o trucada teva, obro el correu moltes vegades per si escrius, miro a un costat i l'altre del carrer per si vens a visitar-me per sorpresa a la sortida de la feina, tot el que em passa penso en explicar-te'l, en compartir amb tu les meves coses, el meus sentiments.... però ja sé la resposta: tu no hi ets, almenys com jo voldria.

Et vull, plaerdemavida




***************************************************************************

Com diu Juanes en una de les cançons que ens agradaven i compartíem, encara que jo haig de canviar el temps verbal perque el meus ulls ja no et porten al sol, ni faig bategar el teu cor, ni em tornes a parlar d'amor.....

Tus ojos me llevaban lentamente al sol
Y tu boca me hablaba del amor y el corazón
Tu piel tenia el color de un rojo atardecer
Y era por ti...
Que latía mi corazón
Y era por ti...
Que había vuelto a hablar de amor
Y era por ti...
Que brillaban mis ojos ayer
Y era por ti...
Que calmabas mi dolor


3 de gen. 2011

Tú eres mi dulce locura...


Bon dia, amor,
com diu LODVG tu ets la meva dolça bogeria, com les maduixes amb xocolata...
Eras tan important per mi.... i, ara, només em queden un grapat de bons moments, un pom de sensacions indelebles, uns munt de meravellosos records, un parell de perfums que aromatitzaven la nostra relació, el gust de les maduixes i la teva boca al meus llavis, l'empremta invisible dels teus dits a la meva pell, el suau tacte de la teva pell quan passejava els meus dits fent camins que recorrien la teva geografia, el record de la brisa a l'estiu quan em perdia entre els teus braços, el gust dels teus petons que sempre em trasbalsaven amb la seva calidesa, la sensació de no saber on acabaves tu i on començava jo, la sensació dels meus dits entre els teus cabells, la teva verda, dolça i pícara mirada, la teva forma de despentinar-me apassionadament, el fred, que no m'importava quan estava enredada a tu i tu m'escalfaves fins l'ànima... mil coses que ja no tornaran i jo trobaré a faltar.
Tot un món i, ara, un món de solitud.


********************************************
Dulce Locura - La oreja de Van Gogh


Vendo el inventario de recuerdos de la historia más bonita que en la vida escuché
Vendo el guión de la película más triste y la más bella que en la vida pude ver
Vendo los acordes, la brillante melodía y la letra que en la vida compondré
Vendo hasta el cartel donde se anuncia el estreno del momento que en la vida viviré

Entiendo que te fueras, y ahora pago mi condena pero

no me pidas que quiera vivir
Sin tu luna, sin tu sol, sin tu dulce locura

me vuelvo pequeña y menuda, la noche te sueña y se burla
te intento abrazar y te esfumas

vendo una cámara gastada que captaba la mirada que en la vida grabaré

vendo dos entradas caducadas que eran de segunda fila que en la vida romperé
vendo dos butacas reservadas hace siglos y ahora caigo que en la vida me senté
vendo hasta el cartel donde se anuncia el estreno del momento que en la vida viviré 


entiendo que te fueras, y ahora pago mi condena pero no me pidas que quiera vivir
sin tu luna, sin tu sol sin tu dulce locura
me vuelvo pequeña y menuda, la noche te sueña y se burla
te intento abrazar
sin tu luna sin tu sol sin tu dulce locura

llorando como un día de lluvia mi alma despega y te busca
en un viaje un viaje del que no vuelve nunca.

subiré cada noche a buscar a tu luna en mi tejado

el recuerdo de un abrazo que me hace tiritar

sin tu luna sin tu sol sin tu dulce locura

me vuelvo pequeña y menuda
la noche te sueña y se burla
te intento abrazar

sin tu luna sin tu sol sin tu dulce locura

llorando como un día de lluvia mi alma despega y te busca en un viaje del que nunca volverá.

1 de gen. 2011

El primer dia...





El primer dia del nou any.... encara t'estimo i t'enyoro
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...