21 d’oct. 2011

El temps, els records...



Fa més d’un any que tot va acabar.
De dues vides enredades una amb l’altra ja no queda gairebé res…. Bé, si de cas, alguna trucada que, sovint, sona freda.

Es trist haver sentit a algú tan a prop i ara sentir-lo tan lluny, tan fred, tan indiferent…. La veritat és que no me’n sé avenir.

Ha estat un any dur, ple de tristor. T’he plorat tant, t’he enyorat tant, t’he necessitat tant, que ja no em queden llàgrimes, ni esma, ni ganes, ni desitjos, ni versos…
Les paraules que expressaven el meu amor, el versos que rajaven del meu dolor, les cançons que bressolaven la meva tristor… sembla que s'han esmorteït.

Em poso davant un full en blanc i es queda blanc, passa el temps i continua blanc, el tanco i el torno a obrir però continua en blanc, tan blanc com la meva ment que no sap embastar una paraula amb una altra, ni enllaçar una frase amb una altra... Un blanc que s’expandeix, que m’envolta, que em fan sentir caure al buit, que m’ofega, que m’enfonsa…

Durant aquest any he intentat aprendre a viure sense tu, a no esperar les teves trucades, a no buscar-te a la sortida de la feina, a no visitar els llocs de les nostres trobades, a no mirar el correu electrònic cada cinc minuts, a no buscar el teus ulls de maragda entre la gent, a no sentir el teu aroma, a evitar les cançons que et porten a mi, a no pensar en tu tot el dia... Intento esquivar els records però de vegades ells m’asetgen a la cantonada i tinc la sensació que torno enrere, que no he aconseguit guarir-me d’aquesta malaltia anomenada amor.

Ahir vaig tornar a sentir aquesta cançó de Luis Eduardo Aute i vaig pensar que jo també hauré de trobar la manera d'oblidar-te o, si més no, recordar-te sense dolor ni tristor...

De alguna manera tendré que olvidarte,
por mucho que quiera no es fácil, ya sabes,
me faltan las fuerzas, ha sido muy tarde
y nada más, y nada más,
apenas nada más.

Las noches te acercan y enredas el aire,
mis labios se secan e intento besarte.
Qué fría es la cera de un beso de nadie
y nada más, y nada más,
apenas nada más.

Las horas de piedra parecen cansarse
y el tiempo se peina con gesto de amante.
De alguna manera  tendré que olvidarte
y nada más, y nada más,
apenas nada más.



 

20 comentaris:

  1. Nina, m`ha encantat tot aixó que has escrit. M`ha semblat molt sincer i comparteixo amb tu tots els moments i sentiments als que fas referència.

    Una aferrada.

    ResponElimina
  2. Lo bueno del tiempo, es que tarde o temprano, las heridas cierran, no se marchan, pero el dolor cede.

    Un abrazo fuerte

    ResponElimina
  3. http://www.youtube.com/watch?NR=1&v=KzrKkrYXdBw

    Si ets conscient de que pateixes es perquè alguna part de tu no pateix.

    Mira que ens proposa Alejandro Jodorowsky.
    Prova de fer aquest exercici: Tanca els ulls i imagina alguna cosa bella, la més bella que puguis.
    Ara, amb aquests sentiment, agraeix tot el que succeeix al teu cos, el funcionamient del teu cor, la circulació de la teva sang, l'energia del teu sexe, el respirar dels teus pulmons, la fidelitat dels teus ulls, etc.
    Agraeix als teus desitjos i als teus pensaments que t'indiquen els camins de llum que pots recórrer.
    Finalment, agraeix a la teva atenció, perquè es ella la que et fa conscient del miracle que es tot l'existent.

    Tornaràs a gaudir.

    Camions, petons, camions.
    Ja tu saps, maduixeta.

    ResponElimina
  4. Rebuscant al final de les perdudes hores
    entre racons de vells records i fantasies,
    transiten fets acompassats, i estones,
    omplen la necessitat buida dels dies.
    Fa uns mil anys que nasquérem,
    i fins tot just ahir, van aprendre de la vida,
    que no per massa adelerats, seríem,
    comprenedors de les plurals essències
    on configuren la raó i la mentida,
    És tan inversemblant, com por ser relatiu,
    tant pretensiós i noble i consistent.
    Tant i tant poc, és el pes específic
    de la visió tardana que del temps tenim...
    Història; auguri còsmic, realitat vestigi?
    Qui pot donar fe, ara, en aquest moment,
    que sols l'alè revela, quan un home és vivent?


    Francesc Ventura, Besalú, 1980

    (No trobo les paraules per guarir-te)

    ResponElimina
  5. Maduixeta, es dur el desamor, molt dur. ¿Pero saps una cosa? Se supera i ahi fora trovaras uno de nou que te fara gaudir novament de la vida, segur. Ara dixa passar el temps i si te fa be, a escriure sino... dons a trovar una activitat que te faça sentirte be. Cuidat i anim.
    Una abraçada gran.

    ResponElimina
  6. El tiempo en estos casos es el mejor aliado para sobre llevarlo cada día mejor
    Un besote

    ResponElimina
  7. Excellent song, but it is very sad too...

    ResponElimina
  8. Quina sort Maduixeta, sentir tant d'amor. Dol, si, però a l'ensems és el sentiment que ens fas reixir constanment ... Jo he après a estimar-me aquest dolor, doncs, amb el temps, he après a obrir el cor a d'altres cors amb tanta intensitat ... tanta que els fulls en blanc son tan sols el senyal de tot el que queda per fer ... i és molt ... tot.

    un petonaç

    ResponElimina
  9. Me encanto ese video, muy bonito..Guapa que tal estas no se nada de ti..Un beso

    ResponElimina
  10. Hola Aina,
    en primer lloc perdona el retard, darrerament tinc una mica abandonat el bloc. Gracies per compartir sentiments.
    una abraçada!

    ResponElimina
  11. Hola kosan,
    es cierto que en ciertas circunstancias el tiempo es el mejor aliado y la mejor medicina. Mirando atras veo lo mal que estaba y ahora, simplemente, estoy.
    un beso guapa!

    ResponElimina
  12. Bon dia Ignasi,
    molt interessant la proposta. Intento fer-lo de tant en tant per gaudir de les bones coses que m'envoltant com, per exemple, l'amistad.
    Gracies per les cançons i les paraules, són un bàlsam.
    petons, entre camions... per cert, crec que m'estic fent addicta a l'Anna Roig ;)

    ResponElimina
  13. Hola xarnego,
    les paraules són una medicina molt bona per guarir ferides de l'ànima.
    Gracies pels caminets de paraules que surten del cor.
    un petó

    ResponElimina
  14. Hola Nicolàs,
    Gracies pels ànims, sovint jo mateixa m'ho dic, que tot passarà... però encara hi ha dies que el món se m'ensorra i la pena se m'escapa entre els dits.
    ptns.

    ResponElimina
  15. Hola 40añera,
    En eso estoy, en que el tiempo pase y las heridas se curen.
    Gracias guapa!
    besote

    ResponElimina
  16. Hola atreyu,
    si que es triste la canción pero és bonita y acompaña la tristeza.
    gracias guapa
    un beso

    ResponElimina
  17. Gracies Toni per compartir el costat positiu del patiment. Tot és experiència en aquest món i aquesta, malgrat el mal i el dolor, et fa aprendre molt. Temps al temps i tot es guareix.
    un petó

    ResponElimina
  18. Hola arabia,
    gracias por tu visita. Últimamente no paso mucho por mi blog ni hago visitas por los vuestros, tengo mucho trabajo y muy poco tiempo.
    Estoy más o menos bien, i tu?
    Un beso guapisima

    ResponElimina
  19. Maduixeta...que sapigues que et trobo a faltar!:)

    ResponElimina
  20. Oh! gràcies Rafael. Jo també us trobo a faltar. Darrerament, per motius de feina, tinc una mica abandonat el bloc.
    una abraçada

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...