22 de juny 2011

Tornar




Va tornar sota els arbres, a un paisatge que ara li resultava estrany, diferent, distant. Tot era diferent però, al mateix temps, igual. Va mirar el rierol, el camp, el camí. Estava sota l'arbre, sota el seu arbre que tantes vegades els havia aixoplugat de tot. Era el lloc de les seves primeres trobades, de les seves confidències, dels seus murmuris, del seu amor, dels seus instants, de la seva vida. Es va deixar banyar pel sol, bressolar per la brisa i acaronar pel silenci.

Va passejar, necessitava passar el temps, encara no havia arribat l'hora. Faltava poc temps perque es complís el seu aniversari. Esperava que ell se'n recordés i vingués. Pels vells temps, pel viscut... encara que, en el fons, a qui volia enganyar?... ella sabia que ell no vindria, possiblement ni se'n recordaria.

Va escampar al seu al voltant els petons no donats, va penjar de les branques les abraçades oblidades i els murmuris callats, va fer un catifa de records i somnis, va perfumar l'aire amb els seus desitjos. Va preparar el lloc i es va preparar per rebre'l, per tornar a sentir-lo encara que fos en la distància, aquesta distància que dóna el desamor.

Va tornar a mirar el rellotge, el temps passava tan lentament... Va imaginar la conversa, va imaginar que tornava, va desitjar que mai s'hagués anat, volia despertar-se i descobrir que només havia estat un malson i que ell encara continuava al seu costat, formant part de la seva vida.

Passava el temps, amb la lenta cadència que té quan desitges alguna cosa.

Va arribar l'hora, va tancar els ulls, volia escoltar el rumor dels seus passos en arribar. Quan el sentís a prop tornaria  a obrir-los i es trobaria de ple amb el seu somriure, amb la seva mirada.

El temps seguia passant i va passar l'hora... Ell, no va venir.

Va pensar que podia haver-li passat alguna cosa, però en el seu interior sabia que, simplement, no vindria, ni havia pensat mai a venir. Les llàgrimes van començar a inundar els seus ulls i tot es va fer borrós... Va plorar per l'amor perdut, pels petons no donats, pels sospirs ofegats, per les carícies dormides, per les paraules no pronunciades, pels somnis trencats.

El sol s'amagava, va decidir recollir tot el que havia preparat per a la seva arribada, els petons, els somnis, els records.... va fer garlandes de colors amb els seus sentiments i els va deixar presos en les branques de l'arbre perquè la brisa els bressolés, els fes ballar i cantar com un picarol.

Va tornar a mirar aquell racó on havia estat tan feliç i es va encaminar lentament cap al seu cotxe, sense tornar la vista enrere. 





10 comentaris:

  1. "Jo m'havia tirat per un precipici i llavors, just quan estava a punt de topar contra el fons, es va produir un esdeveniment extraordinari: vaig veure que hi havia persones que m'estimaven.
    Sentir-se estimat canvia molt les coses. No fa minvar el terror de la caiguda, però dóna una nova perspectiva sobre el que ets i el que t’està passant.
    Aquesta cosa és el que jo defineixo com amor.
    Es el que pot evitar que un persona continuï caient, una cosa prou forta per invalidar la llei de la gravetat."

    El Palau de la Lluna. Paul Auster.

    Que me'n dius?
    Estas d'acord?

    Petons incondicionats.

    ResponElimina
  2. Jo que triste... Y que romantico! palabras muy poeticas para definir el sufrimiento de un amor no correspondido.
    Me ha gustado mucho, un saludo poseido. (Una de cal)

    ResponElimina
  3. Hay cuando un amor no es correspondido, cuanto dolor hay en ese corazón, a veces uno no quiere ver la verdad y desistir, pero como se dice el enamorado no ve..Un beso

    ResponElimina
  4. Bon dia Ignasi,
    Estic d'acord. Sovint et sents tan emboirat que no ets capaç de veure res del que t'envolta, afortunadament, en mig de la boira sempre trobes una ma estesa per agafar-te, un ulls que et guien, una veu que et consola... Un grapat de gent que t'estima i, així, poc a poc la boira es disipa.
    Gràcies per estar per aquí sempre.
    petonets estiuencs de maduixa

    ResponElimina
  5. Buenos dias Una de cal,
    Hay momentos en que la tristeza te inunda y la mejor vía de escape es la escritura. Me alegro que te haya gustado.
    un beso guapa

    ResponElimina
  6. Hola ar@bia, bonita
    los amores no correspondidos son dolorosos pero habrà que vivirlos como una experiencia más y intentar aprender de ellos. Fue bonito y maravilloso mientras duró.
    Espero que estés bien y un poquito más animadilla.
    un beso guapa

    ResponElimina
  7. Qué duro es amar sin ser amado... Pero soy de las que piensan que todos nos merecemos ser felices y correspondidos, por lo que si alguien no es capaz de entender eso... es que no es merecedor de nuestros sentimientos.
    ¡¡¡Siempre adelante y sin volver la vista atrás!!.

    Besos muy fuertes y hasta la vuelta.

    ResponElimina
  8. Gracias Towanda,
    me alegro de tu visita y tu comentario. Intentaré tirar hacia adelante y, para atras, ni para tomar impulso, almenos eso dicen.
    Que vayan bien las obras.
    un beso guapa y hasta pronto

    ResponElimina
  9. Tornar, per mi, mai és fàcil. T'invadeixen els records, les paraules, el temps, la nostàlgia. Pot anar bé però potser et fa torontollar si encara et sents fràgil, dèbil.

    ResponElimina
  10. Hola Anna,
    Si, tornar a segons on, implica retrobar-te amb els teus fantàsmes i tot pot trontollar, però també, de vegades, serveix per intentar asumir les situacions.
    A vegades es fa tan difícil viure...
    petons

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...