12 de gen. 2011

Teixint records...


Hola amor,
ja portem 12 dies d'any nou, sembla mentida la velocitat a la  que passen els dies, sobretot quan et trobes perduda entre les teves pròpies cabòries, els teus pensaments, les teves obsessions, els teus enyors... 
Aquests dies he dedicat molt de temps a pensar i a intentar reorganitzar els meus sentiments, i també, com no, a enyorar-te i somiar-te.
Són temps durs, almenys per mi, suposo que per a tu són temps d'alliberació. Ara tens més temps lliure per dedicar-lo als teus i a les teves coses.
Aquest dies pensava en els nostres inicis, suposo que els dies convidaven al record i l'enyor, ja que vàrem començar la nostra història en aquestes dates ja fa 6 anys. L'hivern i el fred em porten les sensacions d'aquells dies arrecerada entre els teus braços, sent part del teu cor. Crec que aquell va ser l'hivern més càlid que he viscut a la meva vida, perquè encara que feia fred jo no el notava.
Recordo com em va costar  baixar la guàrdia al principi. Dic baixar la guàrdia, perquè enamorar-me ho vaig fer al poc de conèixer-te. Deies que era controlada i una mica freda  (fins i tot una mica distant), però l'únic que tenia era por. Por a viure un miratge, por a enamorar-me perdudament de tu, por a no ser capaç d'imaginar la meva vida sense tu, por a deixar de ser un tu i jo, i convertir-nos en un nosaltres, por a despertar-me un dia i trobar que no hi eres, por a quedar-me sola, abraçada a un coixí i envoltada d'una insoportable solitud. Com el nen que somia que està a la nòria menjant cotó de sucre i, de cop, es desperta per trobar-se assegut a terra i amb un pal a la mà.
Sabia que no eres un aventura, ni una cosa passatgera perquè vas despertar en mi tot un seguit de sentiments i sensacions que jo mateixa desconeixia. Vaig saber que havies calat molt a fons al meu cor i que tard o d'hora hauria de pagar el preu de la felicitat que en aquell moment m'oferia la vida.
Ara el que em pregunto és: què vaig ser jo per tu? 
Res no dura eternament però jo pensava que això nostre perduraria molt de temps. Al principi sempre deies que necessitaries dues vides per poder estimar-me tot el que volies i em mereixia. Jo també pensava que una sola vida era poc per compartir-la i gaudir-la al teu costat, per demostrar-te tot l'amor que et professava, però ja veus que l'enamorament fa pensar i dir coses irreals. Estar enamorat implica una pèrdua de visió real i una imaginació desmesurada i desbocada. Els temps agafa una dimensió estranya i eterna. Recordes que ens vàrem donar d'alta al servei d'amena "el teu número preferit", on la propaganda deia "per a tota la vida"... i això ens agradava d'allò més.
A vegades penso que, potser, en vaig adormir, i només has estat un somni, un somni romàntic i encisador. Penso que potser tot és irreal, fruit de la meva imaginació romàntica i tendra, però només cal donar un passeig pel meu correu electrònic i llegir els més de mil de correus que ens hem intercanviat aquests anys, per veure que tot era cert, que has existit, que hem compartit, que ens hem perdut l'un en l'altre, que va haver un temps on només desitjàvem estar l'un a prop de l'altre, un temps on no sabíem on acabava un i on començava l'altre, un temps en que els teus ulls verds eren l'abisme on moria la meva raó i on els meus ulls foscos et trasbalsaven i arrasaven, un temps en el que un petó podia aturar el món i detenir el temps... un temps de felicitat i amor com mai havia conegut i gaudit. 
Ara intento no plorar per haver-te perdut i alegrar-me de l'experiència d'haver-te conegut i haver-nos estimat. Reconec que començo a tenir-lo més assimilat i acceptat. Ja no em passo el dia i la nit plorant, sense poder dormir ni poder pensar en altra cosa que no fossis tu. Però, no puc enganyar-me, encara t'estimo i et trobo molt a faltar. Durant el dia se m'escapen llàgrimes al sentir una cançó, o veure alguna cosa que em recorda a tu. Encara miro sovint el telèfon per si hi ha un sms o trucada teva, obro el correu moltes vegades per si escrius, miro a un costat i l'altre del carrer per si vens a visitar-me per sorpresa a la sortida de la feina, tot el que em passa penso en explicar-te'l, en compartir amb tu les meves coses, el meus sentiments.... però ja sé la resposta: tu no hi ets, almenys com jo voldria.

Et vull, plaerdemavida




***************************************************************************

Com diu Juanes en una de les cançons que ens agradaven i compartíem, encara que jo haig de canviar el temps verbal perque el meus ulls ja no et porten al sol, ni faig bategar el teu cor, ni em tornes a parlar d'amor.....

Tus ojos me llevaban lentamente al sol
Y tu boca me hablaba del amor y el corazón
Tu piel tenia el color de un rojo atardecer
Y era por ti...
Que latía mi corazón
Y era por ti...
Que había vuelto a hablar de amor
Y era por ti...
Que brillaban mis ojos ayer
Y era por ti...
Que calmabas mi dolor


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...