19 de gen. 2011

sola i buida


Saps? així em sento jo. Avui, després de parlar amb tu, m'he sentit molt sola i molt buida. No sols pel fet que ja no tenim una relació, sinó perquè estàs tan lluny que a vegades penso si realment hem estat a prop alguna vegada. 
Aquest matí quan has trucat m'he posat molt contenta, tenia ganes de parlar amb tu i has trucat just en el moment que estava pensant en tu. Hem parlat una mica de coses quotidianes, m'has explicat com vas i com et va, has preguntat com estic i com em va.... després... no sé... suposo que no hauria de dir certes coses perquè, encara que ho neguis, t'emprenyes. Sí, ja sé que sempre dius que no t'emprenyes i que mai he fet res perquè t'emprenyis, però t'asseguro que la gelor de les teves paraules i la teva veu es noten, fins i tot a través del telèfon, com una onada d'aigua freda. Ha estat un moment de feblesa (sóc conscient que no tinc dret a dir-te res donat que ja no sóc part de la teva vida) i t'he dit que encara et trobo a faltar, la teva resposta no cal que te la digui, ja la saps.... Llavors com ja estava engegada t'he preguntat si tu em trobaves a faltar i bé, per la resposta, suposo que no gaire.. Després, com que no tinc remei, t'he preguntat si m'havies estimat, a la qual cosa m'has dit "sí i ara no comencis a qüestionar-t'ho tot"....Sé que no ho has dit amb mala intenció i, potser, ha sonat més fred i distant del que volies, però hi ha mil formes de dir les coses, per exemple "clar que t'he estimat i tinc un bon record de la nostra relació, però les coses canvien i no es pot fer res...." però clar, això és el que jo t'hauria dit, però tu no ets jo. 
Quan et vaig conèixer em vas semblar l'home més sensible i encisador del món, suposo que per això vas aconseguir enamorar-me tan intensa i profundament com ho vas fer, per això ara em sorprèn lo fred i distant que pots arribar a ser. No sé molt bé que t'he fet, però has canviat tant... que de vegades em costa molt reconèixer en tu a la persona que em va robar el cor i de la qual em vaig enamorar en cos i ànima. Amb la teva presència, amb la nostra relació, amb les teves paraules em sentia com la ventafocs del meu propi conte de fades.... però les 12 varen sonar i, de cop i volta, em vaig trobar asseguda sobre una carbassa, sola, desorientada i sense saber com havia arribat allà. Malauradament en aquest conte el príncep no em buscarà, ni remourà cel i terra per portar-me la sabata de vidre, ni menjarem anissos, ni serem feliços (almenys junts)....
Bé, de totes formes, la vida continua i jo he de mirar endavant, hi ha molt camí per recórrer en aquest tren. Moltes parades i baixadors als quals aturar-se, passejar i respirar. Molta gent per conèixer que pujarà i baixarà d'aquest tren, alguns deixaran la seva empremta càlida i indeleble (com tu), d'altres seran com estrelles fugaces que passen tan ràpida i fulgurantment que quan te n'adones ja han pujat a un altre tren però deixen la seva lluentor i alegria, d'altres tempestuoses com un tsunami que possiblement deixaran la meva vida potes enlaire i, en alguns casos, esmicolada,  i d'altres suaus, propers i amorosos que m'ajudaran a recollir tot l'enrenou i a apedaçar el meu cor quan calgui (d'aquest ja hi ha alguns), també hi haurà personatges que voldré que no haguessin pujat però entre riures i somriures intentaré oblidar el seu pas...
En fi, sé que això no ho llegiràs i, que en l'hipotètic cas que el llegeixis, no m'ho diries, però jo necessitava buidar la tristor que inundava el meu cor.
Fins aviat, amor.
Malgrat tot el dolor, encara t'estimo.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...