31 de des. 2011

Feliç Any Nou



Us deixo un mar d'amor i felicitat perquè feu capbussades durant tot l'any. 
Feliç any nou!!
Mil petons per a tothom!


22 de des. 2011

Dolç Nadal!




Us desitjo un Dolç Nadal a tots 
entre xocolata i maduixes!!


13 de des. 2011

y el tiempo se detiene




Separados por la mesa, nuestras miradas se funden.
Tus dedos buscan, tímidamente, rozar mis manos.
Entre sonrisas y palabras el tiempo se diluye,
mientras tus ojos hacen silenciosas promesas que, más tarde, cumplirán tus labios.

A menudo los recuerdos desprenden su perfume, me envuelven y, por un momento, el mundo se detiene.
A veces imagino, por un instante, que no te has ido y el tiempo se detiene. (MG)

30 de nov. 2011

7






Desprès de 7 anys encara tremolo si recordo els teus llavis, els teus ulls i les teves paraules:
- Un petó?
I la pluja i el fred van desaparèixer...




28 de nov. 2011

I el temps passa inexorablement...


I el temps ha anat passant... lent però inexorable. 
No te he oblidat, no et mentiré, però et vas diluint entre els recors. He anat esborrant les estones dolentes, els últims dies junts, la distància, el fred, el desamor, els teus desaires, la teva absència..... 
Per contra quan decideixo pensar-te (ara, gairabé, he aconseguit pensar-te a voluntat) recordo el teu somriure, recordo la teva escalfor, el bons moments, agafar-nos de les mans, el verd dels teus ulls, com perdíem el món de vista i només existíem tu i jo ... i sense adonar-me dibuixo un somriure i em fa mal haver-te perdut però també sóc feliç d'haver gaudit de l'experiència de compartir un troç de la meva vida amab tu...
Malgrat la distància, gràcies per haver existit i compartit.


Todos amamos desesperadamente

Esta noche en que no puedo dormir,
que las canciones me despiertan la piel
en la balsa de náufrago que es mi cama
y que un agujero negro es mi mente desbocada,
me estremezco en las palabras que oigo,
que agazapado en mi grieta me encuentran.
Quiero huir como a veces huimos
De nosotros mismos hacia otros.

Y quiero ser aquel que aún no desertó,

que aún sigue buscando la luz.
Como todo aquel que vuelve a querer
olvidada toda traición.

Todos amamos tan ciegamente alguna vez

Que intentaríamos besar la boca al diablo,
peinar el viento.
Todos amamos desesperadamente
mientras va cayendo el ángel borrado
de un Edén prefabricado.

Esta noche que no puedo elegir,

Lenguas de fuego lamen mi pedestal
y el volcán rugiente que creía dormido
escupe el desamor creciente;
indolente desamor donde vivo guarecido.
Y quiero ser aquel que no renunciará
en rueda de sedición.
Como todo aquel que vuelve a querer
y es poema que se extravió.

Todos amamos tan ciegamente alguna vez

Que moveríamos el mundo con una sola palabra.
Todos amamos desesperadamente
mientras el pájaro metálico escapa
de su jaula de caña.
Todos amamos tan ciegamente alguna vez
cuando amamos desesperadamente.

 

 

21 d’oct. 2011

El temps, els records...



Fa més d’un any que tot va acabar.
De dues vides enredades una amb l’altra ja no queda gairebé res…. Bé, si de cas, alguna trucada que, sovint, sona freda.

Es trist haver sentit a algú tan a prop i ara sentir-lo tan lluny, tan fred, tan indiferent…. La veritat és que no me’n sé avenir.

Ha estat un any dur, ple de tristor. T’he plorat tant, t’he enyorat tant, t’he necessitat tant, que ja no em queden llàgrimes, ni esma, ni ganes, ni desitjos, ni versos…
Les paraules que expressaven el meu amor, el versos que rajaven del meu dolor, les cançons que bressolaven la meva tristor… sembla que s'han esmorteït.

Em poso davant un full en blanc i es queda blanc, passa el temps i continua blanc, el tanco i el torno a obrir però continua en blanc, tan blanc com la meva ment que no sap embastar una paraula amb una altra, ni enllaçar una frase amb una altra... Un blanc que s’expandeix, que m’envolta, que em fan sentir caure al buit, que m’ofega, que m’enfonsa…

Durant aquest any he intentat aprendre a viure sense tu, a no esperar les teves trucades, a no buscar-te a la sortida de la feina, a no visitar els llocs de les nostres trobades, a no mirar el correu electrònic cada cinc minuts, a no buscar el teus ulls de maragda entre la gent, a no sentir el teu aroma, a evitar les cançons que et porten a mi, a no pensar en tu tot el dia... Intento esquivar els records però de vegades ells m’asetgen a la cantonada i tinc la sensació que torno enrere, que no he aconseguit guarir-me d’aquesta malaltia anomenada amor.

Ahir vaig tornar a sentir aquesta cançó de Luis Eduardo Aute i vaig pensar que jo també hauré de trobar la manera d'oblidar-te o, si més no, recordar-te sense dolor ni tristor...

De alguna manera tendré que olvidarte,
por mucho que quiera no es fácil, ya sabes,
me faltan las fuerzas, ha sido muy tarde
y nada más, y nada más,
apenas nada más.

Las noches te acercan y enredas el aire,
mis labios se secan e intento besarte.
Qué fría es la cera de un beso de nadie
y nada más, y nada más,
apenas nada más.

Las horas de piedra parecen cansarse
y el tiempo se peina con gesto de amante.
De alguna manera  tendré que olvidarte
y nada más, y nada más,
apenas nada más.



 

27 de set. 2011

Un poema per la tardor



BONJOUR, TRISTESSE [fragment]

Sé que les coses són irrepetibles:
el meu cos ja no serà teu,
encara que la llum s'imiti
i la cambra s'obstini a repetir-se.
Sé, també, que m'interrogaré molt,
escorcollaré per saber amb certesa
totes les miques de mi que són tu,
i tot el que de mi roman dins teu.   

Marta Pessarrodona

23 de set. 2011

Sense idees ni paraules...


He tornat de les vacances sense idees, sense paraules...
La pàgina en blanc esdevé un abisme profund i buit on les lletres s'aglutinen sense formar paraules, sense expressar res.
Potser desprès d'un any d'absència el meu cor s'ha assecat i ja no sap expressar.
La inspiració m'ha abandonat o jo no la sé trobar.
A més blogger no posa molt de la seva part i la meitat de les vegades no em deixa ni entrar.
Aquest matí he sentit aquesta cançó d'Antònia Font on sobren les paraules que potser a mi em manquen.


Me sobren paraules (Antònia Font)


Me sobren paraules:
agulla, fil de cosir, tisores, estufa.
Me sobren paraules:
vermut, patates, olives.

Paraules molt curtes, pi,

paraules molt llargues, esternoclestmastoideu,
paraules molt fàcils, mamà,
paraules difícils, obliqüitat... i jo què sé.

Me falten paraules per explicar què significa per jo.

me falten paraules...
Es diccionaris són plens de paraules gratis i certes,
paraules d´amor senzilles i tendres.

Ella tenia dues llunes en tota sa cara,

les obria i les tancava,
i tenia ses dues cares de sa lluna,
una blanca i s´altra obscura.

Me sobren paraules però no tenc res a dir

cadàver, pitufo.
Me sobren paraules,
d´aquí a dos anys me retir.

Paraules molt lletges, nyu,

paraules molt guapes, lapislàtzuli,
paraules provisionals amb es accents girats.

Ella tenia dues llunes en tota sa cara,

les obria i les tancava,
i tenia ses dues cares de sa lluna,
una blanca i s´altra obscura.
Ella tenia dues llunes en tota sa cara,
les obria i les tancava.




12 de set. 2011

Reinventándome...


Recoges lo pedazos que quedan de mi
y con infinita paciencia y dulzura...
me reinventas, me reconstruyes...

5 d’ag. 2011

Vacances!


Doncs si, ja han arribat els dies de vacances i marxo uns dies fora. 
A la tornada ens retrobem!


Han llegado las vaciones y me voy unos días fuera.
A la vuelta nos vemos!


31 de jul. 2011

Arriba la nit...



Poc a poc arriba una altra nit, 
m'agradaria dormir-me bressolada entre els teus braços, 
sentint la remor de la teva respiració 
i els batecs del teu cor.



Com la cançó de l'último de la fila:

"Dormir abrazado a ti, revolverte el pelo rojo.
Dormir enredado a ti, en tu cuerpo, que ahora enreda el viento."


29 de jul. 2011

Pensamientos enredados...



Entre la maraña de mis pensamientos tiro del hilo de nuestra historia y intento desenredar mi propia existencia.
Conforme estiro del hilo surgen las imagenes que acompañaron mis días y mis noches.
Mil palabras pronunciadas entre risas y lágrimas.
Sonrisas complices por la vida que compartiríamos eternamente.
Suaves roces de piel sobre piel.
Promesas incumplidas y deseos olvidados.
Tu mirada como un balcón al océano verde y profundo.
Tus abrazos, en los que yo me enredaba y de los que no quería escapar.
Tus besos que desataban un torrente de sensaciones...
Pero ahora te busco y no te encuentro. Mis manos solo encuentra el frío vacio. Tu voz pierde intensidad entre los recovecos de mi mente. Y a veces, solo a veces, tu imagen se me diluye, intento atraparla pero se me escapa como agua entre los dedos. Y en esos momentos... siento miedo...

27 de jul. 2011

Es pot sommiar?



Es pot sommiar amb una persona que no coneixes, que no saps com és, que no tens una imatge seva?
Doncs, he sommiat amb tu encara que només et conec pels comentaris que sovint deixes al bloc.
Ens hem trobat a una plaça plena d'arbres, hem parlat de la vida i la mort, dels amics i els enemics, de l'amor i el desamor, de mil coses transcendents i intrascendents. 
No m'ha sorprès veure't, ni parlar com si fossim vells amics. Hem rigut i, fins i tot, hem plorat, en un breu espai de temps, en un glop de son, en un sospir de nit.
Gràcies Ignasi, perque fins i tot en somnis trobes les paraules precises per consolar la meva ànima adolorida.
Sembla una coincidència, ahir vas apareixer als meus somnis i avui reapareixes al bloc.


25 de jul. 2011

tus besos en mi espalda




Me despierto y sé que estás a mi lado,
siento el calor de tu piel,
la brisa de tu respiración,
me quedo quieta, bañada en esa sensación.
Te despiertas, me abrazas
y tus besos dibujan poemas de amor en mi espalda...

21 de jul. 2011

susurros sobre ti



Siempre había pensado que el mundo era un pañuelo, ahora lo confirmo.
Cuando casi has desaparecido del mapa, cuando hace días y días que no sé nada de ti, de pronto, aparece alguien y comenta algo sobre una persona, una situación, un lugar, un nombre.... ella no sabe que sé quien eres, cree que comenta una cosa anónima, pero yo reconozco la situación, la persona, el lugar, el nombre... y me da información que va directa al corazón y rompe lo poco que quedaba entero.

De golpe, sus comentarios hicieron encajar las piezas del puzzle que yo sola no conseguía armar: el último año de nuestra relación.

Creo que ahora entiendo tu frialdad frente a mi amor, tus silencios ante mis te quieros suplicantes, tu ausencia entre mis besos, tu piel casi inerte a mis carícias, tus prisas por contestar al teléfono, por irte, tu aire ausente, tu silencio... y todas esas cosas inexplicables a las cuales yo buscaba explicación, ante las cuales yo me sentía culpable y pensaba que había fallado, que te había defraudado, que no había estado a la altura que esperabas de mi.

Esas palabras expresadas con la inocencia que uno siente al hacer un comentario sobre alguien anónimo cayeron sobre mi como un jarro de agua helada, como una llluvia de granizo que te sorprende sin paraguas ni cobijo.

Conservé la sonrisa que requería la situación, pero hubiese huido a esconderme en algún recóndito lugar y habría dejado fluir mis lágrimas que ardían dentro de mis ojos, me habria hecho un ovillo y habría vomitado todo el dolor que me rompía por dentro.

En esos momentos me sentía morir, sentía como me volvía pequeña, frágil, transparente, líquida....

Hace unos días me preguntaba si me convertiría en hielo por el frío de tu ausencia, ahora me doy cuenta de que tu fría ausencia habitaba entre nosotros antes de haberme dado cuenta, antes de ser consciente...

Aun así, te deseo lo mejor y espero que encuentres la felicidad que yo no supe darte o tu no supiste encontrar conmigo.

A pesar de todo, aún te quiero y seguiré escribiéndote 
como si aun formaras parte de mi, 
como si aun estuvieras al otro lado de mis palabras y de mis versos, 
como si tus ojos aun contuvieran todos mis océanos, 
como si tus besos aun fuesen el fuego de todos mis volcanes, 
como si aun hubiera esperanza de que aparezcas por la esquina de mi calle 
alterando mi corazón y despertando las mariposas de mi estómago. 
Seguire prosando y versificando todo lo que viví contigo, 
que para mi fue muy importante, intenso, apasionado. 
Borraré con nubes de algodón y polvo de ala de mariposa
el último tiempo de silencios y ausencias.

Te quiero

19 de jul. 2011

Gracias ar@bia!

Ar@abia en un gesto de amabilidad extrema me ha concedido estos dos premios y como dicen que es de bien nacidos ser agradecidos:

Muchisimas gracias Ar@abia por pensar en mi blog como merecedor de un premio.

Siento no saber ponerlos de otra forma, por eso los he puesto en forma de entrada.
Un beso, guapa.


13 de jul. 2011

Hielo...



Y si el frío de tu ausencia me convierte en hielo?

*********************************************************

Fantasmas De Hielo Y Sombra... 

Concha Méndez


Fantasmas de hielo y sombra
animados y sin alma
me cercan por todas partes
adondequiera que vaya.

Me cercan y me persiguen,
pero nunca me acobardan,
porque al hielo que me oponen,
les opongo fuego o llama.

Con ellos estoy en duelo,
en duelo que no se acaba.



8 de jul. 2011

Una sonrisa...



Cuando todo me parecía imposible, horrible e inalcanzable, 
pensaba en tu sonrisa y la fuerza que me daba, 
y de repente todo era posible.


6 de jul. 2011

Amor

Saps amor, aquests dies estic molt enfeinada i gairebé no tinc temps ni per respirar. De fet, ja s'ha notat la baixa activitat del blog. Desprès d'uns dies sense entrar i no escriure ni dedicar-te res, he entrat per fer volar un altre altre poema cap el teu cor, cap els teus somnis. En aquests dies de calor i feina la meva inspiració està esmorteïda i la meva imaginació estancada.
Malgrat el poc temps... encara et sommio, encara t'enyoro, encara et penso... encara t'estimo...





El Gran Amor
José Angel Buesa
Un gran amor, un gran amor lejano 
es algo así como la enredadera 
que no quisiera florecer en vano 
y sigue floreciendo aunque no quiera.

Un gran amor se nos acaba un día
y es tristemente igual a un pozo seco,
pues ya no tiene el agua que tenía
pero le queda todavía el eco.

Y, en ese gran amor, aquel que ama
compartirá el destino de la hoguera,
que lo consume todo con su llama
porque no sabe arder de otra manera.


30 de juny 2011

Dues roses...



La primera vegada que em vas regalar flors, 
van ser roses blanques amb una nota que deia: 

"Dues roses per un somriure teu. 
T'estimo, amor meu.
....."

Encara guardaràs aquell somriure? jo encara recordo el color de la tarda,
l'aroma de les roses i el gust dels teus petons...


29 de juny 2011

Cuando me faltan las palabras...

Cuando me faltan las palabras siempre hay un poema que vuela y acude en mi ayuda, y sus palabras se vuelven mías, y su amor se vuelve mi amor, y su sentido se vuelve mi sentido y su dolor se vuelve mi dolor.... y, a veces, solo a veces, duele tanto...




El Pequeño Dolor
José Angel Buesa

Mi dolor es pequeño, 
pero aun así bendigo este dolor,
que es como no soñar después de un sueño, 
o es como abrir un libro y encontrar una flor.

Déjame que bendiga
mi pequeño dolor,
que no sabe crecer como la espiga,
porque la espiga crece sin amor.

Y déjame cuidar como una rosa
este dolor que nace porque sí,
este dolor pequeño, que es la única cosa
que me queda de ti.

23 de juny 2011

Feliç revetlla!


Feliç revetlla amor meu!
Feliç revetlla a tothom i felicitats als Joan i Joana!



Compte amb els coets  i les fogueres!


22 de juny 2011

Tornar




Va tornar sota els arbres, a un paisatge que ara li resultava estrany, diferent, distant. Tot era diferent però, al mateix temps, igual. Va mirar el rierol, el camp, el camí. Estava sota l'arbre, sota el seu arbre que tantes vegades els havia aixoplugat de tot. Era el lloc de les seves primeres trobades, de les seves confidències, dels seus murmuris, del seu amor, dels seus instants, de la seva vida. Es va deixar banyar pel sol, bressolar per la brisa i acaronar pel silenci.

Va passejar, necessitava passar el temps, encara no havia arribat l'hora. Faltava poc temps perque es complís el seu aniversari. Esperava que ell se'n recordés i vingués. Pels vells temps, pel viscut... encara que, en el fons, a qui volia enganyar?... ella sabia que ell no vindria, possiblement ni se'n recordaria.

Va escampar al seu al voltant els petons no donats, va penjar de les branques les abraçades oblidades i els murmuris callats, va fer un catifa de records i somnis, va perfumar l'aire amb els seus desitjos. Va preparar el lloc i es va preparar per rebre'l, per tornar a sentir-lo encara que fos en la distància, aquesta distància que dóna el desamor.

Va tornar a mirar el rellotge, el temps passava tan lentament... Va imaginar la conversa, va imaginar que tornava, va desitjar que mai s'hagués anat, volia despertar-se i descobrir que només havia estat un malson i que ell encara continuava al seu costat, formant part de la seva vida.

Passava el temps, amb la lenta cadència que té quan desitges alguna cosa.

Va arribar l'hora, va tancar els ulls, volia escoltar el rumor dels seus passos en arribar. Quan el sentís a prop tornaria  a obrir-los i es trobaria de ple amb el seu somriure, amb la seva mirada.

El temps seguia passant i va passar l'hora... Ell, no va venir.

Va pensar que podia haver-li passat alguna cosa, però en el seu interior sabia que, simplement, no vindria, ni havia pensat mai a venir. Les llàgrimes van començar a inundar els seus ulls i tot es va fer borrós... Va plorar per l'amor perdut, pels petons no donats, pels sospirs ofegats, per les carícies dormides, per les paraules no pronunciades, pels somnis trencats.

El sol s'amagava, va decidir recollir tot el que havia preparat per a la seva arribada, els petons, els somnis, els records.... va fer garlandes de colors amb els seus sentiments i els va deixar presos en les branques de l'arbre perquè la brisa els bressolés, els fes ballar i cantar com un picarol.

Va tornar a mirar aquell racó on havia estat tan feliç i es va encaminar lentament cap al seu cotxe, sense tornar la vista enrere. 





20 de juny 2011

La espera


Aquest poeta l'he conegut mitjançant l'Ignasi, què sempre em fa meravelloses recomanacions, mai havia llegit cap poema de Joan Margarit. Ell parla d'una absència més definitiva, però absència al cap i a la fi, amb el seu dolor, la seva melanconia, la seva tristor... 
Paraules que són un bàlsam per a cors dolorits i trencats.


La espera

Te están echando en falta tantas cosas.
Así llenan los días
instantes hechos de esperar tus manos,
de echar de menos tus pequeñas manos,
que cogieron las mías tantas veces.
Hemos de acostumbramos a tu ausencia.
Ya ha pasado un verano sin tus ojos
y el mar también habrá de acostumbrarse.
Tu calle, aún durante mucho tiempo,
esperará, delante de tu puerta,
con paciencia, tus pasos.
No se cansará nunca de esperar:
nadie sabe esperar como una calle.
Y a mí me colma esta voluntad
de que me toques y de que me mires,
de que me digas qué hago con mi vida,
mientras los días van, con lluvia o cielo azul,
organizando ya la soledad.

Joan Margarit

14 de juny 2011

Cuando los recuerdos se hacen agua...



Cuando los recuerdos se hacen agua y se me escapan como lágrimas entre los dedos, necesito buscar poemas para empaparlos y poder retenerlos un poco más. 
Cuando la pena se me hace un nudo en la garganta, necesito recitar versos que suavicen el dolor y la opresión.
Cuando el color de tus ojos se me apaga, necesito mirar el mar para descartar mi inmensa soledad...


Los lugares marcados donde casi te tuve...

    Los lugares marcados donde casi te tuve.
Una playa encendida a orillas del verano,
una mesa en un bar, un alero de sombra,
un camino de tierra oscurecido y solo
donde creció el deseo como una hierba amarga.
Tengo un mapa aprendido de memoria, un pequeño
mapa (apenas tamaño de una gota de lluvia)
señalado con cruces rojas igual que besos.

 Josefa Parra
De "Alcoba del agua" 2002


10 de juny 2011

Perquè has vingut


En Salvar Papasseit, un altre poeta capaç d'ordenar les lletres en fileres de passió i amor. Expressar batecs i dibuixar sospirs... 
No trobes que és encisador estar enamorat? Llàstima totes les llàgrimes que vessem per desamor. Entre aquestes lletres també et busco, entre aquests versos encara et sento...
Plou molt, també el cel plorarà per amor?


PERQUÈ HAS VINGUT

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

 Joan Salvat Papasseit
(El poema de la rosa als llavis) 

 

7 de juny 2011

Neruda, sempre Neruda...



Qui, millor que un poeta, per descriure els sentiments i l'amor. Sempre m'ha agradat Neruda (potser encara et recordes). Torno a llegir els seus poemes i et penso en cada vers, en cada rima, en cada lletra... El cor torna a viure les mil sensacions d'estar enamorat, però, malhauradament, no és el mateix.... em faltes tu. Encara t'estimo i desitjo que siguis feliç, encara que sigui lluny de mi...



No estés lejos de mí un sólo día, porque cómo,
porque, no sé decírtelo, es largo el día,
y te estaré esperando como en las estaciones
cuando en alguna parte se durmieron los trenes.
No te vayas por una hora porque entonces
en esa hora se juntan las gotas del desvelo
y tal vez todo el humo que anda buscando casa
venga a matar aún mi corazón perdido.
Ay que no se quebrante tu silueta en la arena,
ay que no vuelen tus párpados en la ausencia:
no te vayas por un minuto, bienamada,
porque en ese minuto te habrás ido tan lejos
que yo cruzaré toda la tierra preguntando
si volverás o si me dejarás muriendo.


Pablo Neruda (1904-1973) 


2 de juny 2011

Garabatos


Sobre el lienzo de tu piel,
con el pincel de mis dedos
dibujo garabatos y tú, esbozas una sonrisa...
Estirados sobre la hierba, 
dormitando al calor del sol,
vemos pasar el tiempo
corriendo entre las nubes...
Te beso...
sonries...
y el mundo se vuelve perfecto.


1 de juny 2011

Volteretas...

A veces no funciona el traductor...


Ven y haremos volteretas sobre la hierba húmeda, 
y merendaremos pan con chocolate al lado del riachuelo.
Ven y volveremos a sonreir y a hacernos cosquillas, 
y nos bañaremos en el rio dejando nuesta ropa al sol...
Ven y compartiremos confidencias bajo los árboles 
y comeremos cerezas rojas, 
y haremos campeonatos de lanzar huesos de cereza...
Ven... que no sabes como te echo de menos.

31 de maig 2011

Tombarella...



Vine i farem tombarelles sobre l'herba humida,
i berenarem pa i xocolata al costat del rierol...
Vine i tornarem a somriure i a fer-nos pessigolles,
i ens banyarem al riu, escampant la roba al sol...
Vine i compartirem confidències sota els arbres,
i menjarem cireres vermelles,
i farem campionats de llançament de pinyols...
Vine... què no saps com et trobo a faltar.

29 de maig 2011

Pienso...





Pienso en no pensarte,
pero cuanto más pienso no pensarte,
más te piensan mis pensamientos.
y entre pensamientos y no pensamientos,
me paso el día pensándote
y sé que no debería pensarte tanto como te pienso...
Qué piensas de mis pensmientos?

26 de maig 2011

Les paraules...



Les paraules són com l'aigua: 
t'has de rentar l'esperit explicant històries, 
t'has de banyar en les paraules.


Elias Khoury, escriptor libanès (1948)

25 de maig 2011

Que tinguis sort, amor meu...



Que tinguem sort
Lluís Llach
Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

24 de maig 2011

fragilidad



Tus brazos.... el mundo
tus labios... la vida
tu aliento... mi respiración
tu ojos... el mar
tu voz... la música
tus manos... la calidez
tu sonrisa... el arco iris
tu amor... mi universo

Y ahora, qué queda de todo eso?
Tan frágiles los sentimientos....

23 de maig 2011

Nostalgia


NOSTALGIA


¿De qué se nutre la nostalgia?
Uno evoca dulzuras
cielos atormentados
tormentas celestiales
escándalos sin ruido
paciencias estiradas
árboles en el viento
oprobios prescindibles
bellezas del mercado
cánticos y alborotos
lloviznas como pena
escopetas de sueño
perdones bien ganados
pero con esos mínimos
no se arma la nostalgia
son meros simulacros
la válida la única
nostalgia es de tu piel


Mario Benedetti

20 de maig 2011

Els cinc sentits, en poemes...


Poesia de Josefa Parra,  per compartir i gaudir amb el cinc sentits:



I -Del tacto

    Acércate despacio a mis dominios;
que tus dedos tanteen el espacio
ciegamente, la oscuridad que envuelve
mi cuerpo; que construyan un camino
y lleguen hasta mí a través del velo
espeso y taciturno de las sombras.
Sálvame con la luz que hay en tus dedos
si me tocan, conjura la desidia,
enciéndeme o abrásame en el tacto
esplendoroso y claro de tus manos.
    Como las mariposas de la noche,
hacia la llama iré que tú convocas,
que prefiero quemarme a estar a oscuras.
II -Del olfato
 
    La vainilla; el espliego; el verdín; la canela.
A veces un aroma delgado como de agua,
como de nube o lluvia; a veces un violento
perfume que recuerda la piel de una gacela,
el sudor y la sangre de un animal en celo.
Pero siempre, al final, la vainilla, el espliego...
III -De la visita

    Para tus ojos.
Para tus ojos fieramente abiertos.
Para tus ojos fijos.
Para tus ojos con caudal de fiebre.
Para tus ojos grandes.
Una orquídea de carne voluptuosa
para tus ojos ávidos
con vocación de abejas.
IV -Del gusto
 
    Hay sal sobre los labios. En la lengua,
un resto de naufragios y sirenas,
tal vez algas, y el gusto de los fondos
espumosos y verdes del océano.
    El sexo siempre sabe a mar de invierno,
a galernas en medio de la noche.

V -Del oído

    Se levanta tu voz, se enrosca y se estremece,
serpiente y remolino, se enzarza en mis cabellos,
sube aún, se engrandece, se enajena en rugido
y pierde la noción del trino o la palabra.
Eres otro en tu voz. No conozco a ese hombre
que grita en el placer, delicioso extranjero
que habla lenguas angélicas en una cama impura.


De "Alcoba del agua" 2002
Josefa Parra


19 de maig 2011

Despacio... te pierdo



DESPACIO

Se me apaga tu cuerpo entre las manos
tan despacio.
Pavesa diminuta, luz efímera
tu amor, aunque me empeñe en sustentarlo.
Tan despacio te pierdo.
Y hasta el dolor que aferro con argucias
se vuelve limitado y manejable.
Tan despacio te pierdo,
con tanta exactitud,
irrevocablemente.

Josefa Parra

18 de maig 2011

Amb el cinc sentits...

T'he estimat amb els cinc sentits:

Tocant el teu sabor
Escoltant la teva mirada

Asaborint la teva veu
Mirant la teva respiració
Olorant les teves carícies

17 de maig 2011

Pompas de jabón, per l'Ignasi...


L'altre dia, Ignasi, vas fer una entrada sobre el fet que els comentaris eren com pompes de sabó, efímers i prescindibles, doncs amb aquest comentari vas fer-me retrocedir en el temps i tornar a les tardes d'estiu quan era petita, aquell tedi calorós del mes d'agost, quan no pots sortir per no patir una insolació i ja has jugat a un munt de jocs.... Llavors, algunes tardes la meva germana i jo ens posaven al balcó de casa i ens entretenien fent volar bombolles i volant la nostra imaginació amb elles. Contemplant els seus irisats colors i la seva vida efímera. Intentant fer series llargues de bombolles petites o una sola bombolla gran i tremolosa... En fi, que amb el teu comentari va fer-me recuperar un càlid i encisador record d'infantesa i amb aquesta entrada només volia donar-te les gràcies per fer-me recordar coses bones. Com a regal aquí tens un munt de pompes de sabó i un poema dedicat a elles per Fernando Pessoa. 



Las Pompas De Jabón. Fernando Pessoa

Las pompas de jabón que este chiquillo
se entretiene en soltar por la pajita
son, traslúcidamente, toda una filosofía.
Claras, inútiles y pasajeras como la Naturaleza,
amigas de los ojos como las cosas,
son lo que son
con una precisión redondita y aérea,
y nadie, ni aun el niño que las suelta,
pretende que sean más que lo que parecen ser.

Algunas apenas se ven en el aire lúcido.
Son como la brisa, que apenas roza las flores al pasar
y de la que tan sólo sabemos que pasa
porque algo se aligera en nosotros
y todo lo acepta más nítidamente.



15 de maig 2011

Cosas que no tendremos...



COSAS QUE NO TENDREMOS

Cosas que no tendremos:
Las mañanas de abril largas de amor y sueño.
Las tardes de noviembre con lluvia interminable.
Las noches del verano tercamente estrelladas.
Todas las madrugadas dulcísimas de otoño.

Cosas que me he perdido:
No sabré del sabor de tu boca dormida.
No acunaré a tus hijos. No beberé tu vino.
No lloraré contigo viendo ningún ocaso.
No me amanecerá tu vientre entre las sábanas.

Tengo todo un tesoro de lagunas y ausencias,
un muestrario completo de páginas en blanco.

Autor del poema: Josefa Parra

13 de maig 2011

Una cançó pot arrassar-te l'ànima...

Aquesta cançó me la vas gravar per expressar-me tot el que senties amb mi i per mi. I jo em pregunto, de tot allò no queda res? Tots aquells sentiment arravatats s'han fos? tot ha desaparegut?
És trist sentir-te tan fred, tan lluny...
A vegades penso que, potser, tot va ser un somni...
No ho sé, estic molt trista...


11 de maig 2011

Estic molt trista


De vegades, pels camins més insospitats t'arriba informació que és com un punyal directament al cor i les ferides tornen a obrir-se en tota la seva magnitud i dolor.
No he tingut prou valor per anar a la reunió i veure't. 
Estic tan trista que no puc amb la meva ànima, el cor em pesa com una llosa i tinc un nus a l'estómac i a la gola. Hauré d'intentar recollir els trosos dels meu cor per poder apedaçar-lo.
Crec que avui he pres veritable consciència de que t'he perdut i ja no hi ha tornada enrere. No tornaràs.

T'estimo i t'estimaré sempre... sigues feliç, amor meu...

Et regalo la lluna...


De vegades, quan les paraules no surten trobo cançons que poden expressar almenys una part del que sento per tu o, si més no, com em sento sense tu. 
Et trobo molt a faltar. 
Suposo que demà et veuré i, encara que et sembli impossible, tinc papallones a l'estòmac. 
Bona nit, intentaré dormir però no prometo res.




SEMPRE QUE HI HA LLUNA PLENA


Hi ha molts cops que penso
qui sóc jo realment.
I és quan miro els teus ulls
i és com quan mires el cel,
pots veure-hi moltes coses
però sempre diferents.

Hi ha molts cops que penso
què hi faig en aquest món
que no és res sense tu
i amb tu tot es confón.
Món que tant es belluga
però a cops sembla ben mort.

Sovint em trobo tan lluny de tu...
I et necessito, més que mai et necessito.
Res més que tu pot fer sentir-me viu
perquè tu tens tot el meu cor...
perquè tu tens tot el meu cor...
Fes-ne el que vulguis.

El teu record encara em fa esborronar a les nits.
I somio en despertar-me al teu costat cada matí
i acaronar-te les galtes,
poder sentir-te a prop de mi.

Quan ens separi
un tros de mar.
Quan la distancia
tracti d´anar esborrant al passat,
mira la lluna i no m´oblidis mai.
Voldria tornar-te a acariciar.
I avui que no ets al meu costat
puc dir-te que et segueixo estimant.

I a les nits de lluna plena
tornaré a comptar els estels
des de la mateixa platja
enyorant la teva pell,
esperant que la llumeta
segueixi encesa eternament.

Whiskyns



9 de maig 2011

Tu suave piel...








TU SUAVE PIEL
Un universo donde perderse.

Silenciosa y mentalmente la recorro,
Uno a uno enumero sus pliegues y lunares.
Amo cada rincón de tu cuerpo y es una
Verbena de suspiros cada carícia
Esparcida sobre tu ombligo.


Perderse en tu cuerpo es un maravilloso viaje,
Imaginando paisajes en las dunas de tu piel.
Enamorarse de ti fue sencillo
Lo difícil es intentar olvidarte...


Te sigo amando, te sigo soñando...


8 de maig 2011

Enyoro els teus petons...



MESTER D'AMOR


Si en saps el pler no estalvïis el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa't besar -sacrifici ferent-,
com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.


Joan SALVAT-PAPASSEIT

5 de maig 2011

Quan em manquen les paraules...


L'amor
no té paraules
té carícies
té gestos
té mirades
té deliris
té gemecs.
Per això
potser
la poesia
ve després.

JOSEP PIERA



Saps, amor meu,
Fa uns dies que escric poc, em costa molt trobar les paraules i, sobretot, enfilar-les per fer frases coherents que t'expliquin com em sento aquesta trista primavera. Aquesta primera primavera després de tu i sense tu. Tinc tantes coses dintre per explicar-te, per sentir, per compartir... però davant la pantalla en blanc, s'espanten i s'amaguen als plecs del meu cor, als racons de la meva ànima...
Per això fa uns dies que busco l'ajuda dels poetes per explicar esquitxos del que sento, perquè ells, abans que jo, han sentit, han gaudit, han patit i han sabut expressar amb paraules arravatades, apassionades i, de vegades tristes, com se sent un cor enamorat, un cor abandonat, un cor trencat...
Qui millor que ells i elles per transmetre les sensacions d'un cor enamorat i esvalotat? d'un cor que pateix l'absència? d'un cor enyorat?
És per això que darrerament, de vegades, cerco aixopluc sota els seus versos, sota la seva llum, sota la calidesa o la tristor feta poema.
Espero, pastisset, que no t'importi que agafi paraules d'altres persones per expressar-me, per explicar-te, per apropar-nos encara que només sigui a la meva imaginació.
Espero que siguis feliç i que tinguis un bon dia.

Malgrat la distància, encara t'estimo...


4 de maig 2011

Tot de tu...


Tot de tu em recorda l'aigua...
Ànnia Vergonyós
Tot de tu em recorda l'aigua,
flueixen lliures els pensaments...
Rierols de somnis en la calma de la tarda,
tot de tu em recorda l'aigua
emanes dolça en la meva ment.

3 de maig 2011

Feliç aniversari, amor meu!









F e l i c i t a t




p E t o n s








a L e g r i a



s o m r I u r e s





a b r a Ç a d e s























A m o r









e N a m o r a m e n t





I m a g i n a c i ó





V e r s o s





p l a E r












R i u r e s






d e S i g











A r r e v a t





c a R i c i e s








I l u s s i ó


Un pastís, cava i un munt de bons desitjos com a regal del teu aniversari, m'encantaria poder celebrar-ho amb tu.
Mil petons d'aquesta maduixeta que t'estima.
Sigues molt feliç, amor meu.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...