2 de des. 2010

Que trist és tot....






Sí, amor, que trist és tot. Avui he parlat amb tu, desprès de 17 dies sense saber absolutament res de tu i estaves tan fred i tan distant que m'ha deixat molt sorpresa.
No sé què pensar, potser t'he fet molt de mal, però jo no en sóc conscient d'haver fet res per mereixer aquesta fredor, aquesta distància. Sempre deies que no et podies emprenyar amb mi, que era impossible, que era massa dolça, suau i carinyosa com per fer res que et fes emprenyar, però ara, no sé que pensar.
Jo pensava que havies estat feliç, almenys durant la major part del  temps que varem compartir, però no sé. Ja no sé què pensar. Suposo que tens els teus motius i jo no sóc qui per jutjar-te però em sap molt greu. No sé si ets conscient de lo molt que t'estimo, del mal que em fa aquesta situació i del que estic patint.
Bé, ara mateix, no puc continuar escrivint, les llàgrimes no em deixen veure gairebé les lletres i els meus pensaments estan massa embolicats com per poder embastar algunes idees amb una mica de sentit.
Perdona'm si t'he fet mal, si per culpa meva t'has sentit malament, si t'he fet patir. Ho sento, ho sento molt. Donaria la meva vida si calgués per tu.
T'estimo i t'estimaré sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...