17 de nov. 2010

Una nit d'insomni


Aquesta nit ha esta una nit en blanc o en negre depen com t'ho miris. Em vaig dormir a les 12 de la nit, més o menys, però a les 2 del matí m'he despertat i he començat a donar voltes i més voltes, fins les 5 de la matinada no he pogut tornar a clucar els ulls.
Han estat tres hores plenes de pensaments i records.
Suposo que desvetllar-me ha estat culpa meva, donat que quan m'he despertat he començat a pensar en tu i llavors un munt de records han aparegut darrera de la porta, sota el coixí, entrant per la finestra, tirant del meu llençol... intentant ocupar-me i despistar-me, i com pots imaginar-te jo no m'he resistit gaire a que ocupessis tota la meva ment, tot el meu cor, tot el meu cos.
Aquesta nit pensava en el nostre primer sopar junts, te'n recordes? Era una nit de març. El restaurant era maco, encara que jo només recordo el nostre racó, la nostra taula, les nostres mans entrelligades, els nostres ulls submergits als ulls de l'altre, el teu somriure captivador, la teva veu que m'envoltava explicant-me mil coses.Vas fer un comentari que em va arribar al cor: "de totes les taules que ens envolten a la nostra és on més amor hi ha, perque no hi ha dues persones més enamorades que nosaltres..."
Gairebé no recordo què vàrem sopar, però sí recordo que no podia empassar el menjar donat que el meu estòmac estava ocupat per milions de papellones que volaven esvalotades. El meu món aquella nit eres tu i la resta de l'univers es trobava fora de la nostra taula, i res m'importava més que el temps s'aturés tot el que fos possible per no haver de separar-nos.
A la sortida del restaurant em vas preguntar com preferia caminar si agafats de les mans o abraçats, i jo et vaig dir que enganxadeta a tu tot el que fos possible, per que et volia sentir molt a prop. Vàrem caminar cap al cotxe lentament, abraçats i xerrant. Cercàrem un lloc tranquil per continuar xerrant, mirant-nos, fent-nos petons, enredant-nos l'un en l'altre... i les hores van passar a una velocitat trepidant. Semblava que portavem poc temps junts però se'ns van fer les 5 del matí sense adonar-nos. Sempre deiem que el temps junts no passava, sinó que volava.
Quan ens vàrem separar les teves llàgrimes es van barrejar amb les meves, arribaven les vacances i no ens podrien veure durant uns 10 dies.... la nit se'ns va fer tan curta i era tan dura la separació i l'absència. Aquella matinada pensava que no seria capaç de sobreviure, sentia una opressió al cor que no em deixava respirar. Vaig fer el camí de tornada a casa parlant amb tu pel mòbil entre llàgrimes, paraules i t'estimos.
Aquesta opressió és semblant a la que de vegades sento aquest dies, des de que no formes part de la meva vida. Bé, això, no és del tot cert potser no compartin la vida però tu continues formant part de la meva. No hi ha un sol instant que no pensi en tu. Tot el que em passa penso explicar-t'ho més tard, o escriure't emails llargs plens de sentiments, idees, desitjos, o explicar-t'ho a la tarda quan ens tornem a veure. Però les trucades les penjo abans de fer-les, els emails els esborro abans d'enviar-los i les tardes són tristes perque ja no tinc la teva presència que les alegrava i les omplia d'amor.
M'espera un camí per recòrrer, no sé si serà llarg o curt però si sé que serà solitari i a estones molt trist.
Recordes com t'agradava que et digués "et vull", deies que et feia pujar una escalfor per tot el cos i que et feia tremolar.
Et vull i et voldré sempre, pastisset.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...