18 de nov. 2010

Quina pena haver de despertar-se



Avui voldria no haver-me despertat. Sommiava amb tu, estaves a prop, molt a prop, com abans, com quan estavem junts. He sentit les teves mans a la meva esquena, he sentit els teus llavis sobre els meus, sobre el meu coll, he sentit la teva dolça veu a cau d'orella, la escalfor que sempre despren el teu encisador cos. He tornat a petonejar i amagar-me al plec del teu coll. Sempre et deia que si el paradís existia es trobava allà, al plec del teu coll, i que jo volia perdre'm en aquest plec. Era com si el temps hagués tornat enrera, com si tornessis a ser meu. Però m'he despertat i un gran buit s'ha apoderat de mi, del meu cor, del meu ànim.
Abans no m'importava despertar-me perque la meva vida era com un somni, tu formaves part d'ella, llavors no importava estar dormida o desperta perque els dos estats s'assemblaven força. Però ara, sortir d'aquest món de somnis és sortir a la realitat, a la cruel realitat, a la solitud, al llargs dies sense tu...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...