9 de nov. 2010

Iniciant el nou camí de la solitud

Quan vaig decidir obrir aquest bloc, mai vaig pensar que serviria per fer un recull de pedaços de la meva vida, del meu cor. El vaig obrir quan ell encara m'estimava i volia compartir amb ell aquest petit racó on penjaríem els nostres pensaments, les nostres fotografies, les nostres bojeries. Havia de ser un bloc privat, sense cap accés forani, el nostre petit racó quan estavem separats per l'espai, el temps o la vida. Mai hauria pensant que em quedaria sola en aquest bloc i que serviria per desfogar el meu trist cor.
Ha arribat el final, com a totes les coses d'aquest món. Fa temps el veia venir però jo mateixa em vaig negar a reconeixer-ho. No volia veure la realitat, la trista realitat, ell s'escapava entre els meus dits i s'allunyava cada cop més i jo no savia que fer ni com retenir la seva estimada presència, el seu amor.
Sento que la vida se m'escapa per les escletxes. Sento el cor trencat però haig de recopilar el pedaços i intentar recomposar-lo, guarir les ferides i fer-lo tornar a bategar.
Ara mateix el món se'm fa una muntanya i sovint m'ofego entre les llàgrimes que em produeixen els meravellosos records de la nostra relació, del nostre amor.
Em sento perduda, abandonada, infinitament trista, desolada.
Ell savia com fer-me sentir bé, estimada, valorada, com fer-me riure i com fer-me sospirar...
Déu meu! pensava que això nostre no es podia acabar mai, que els llaços que ens unien i els sentiments que compartíem eren molt forts i que res el podría trencar. Recordo les seves llàgrimes davant qualsevol pensament que insinués una possible separació, ara només queden les meves amargues llàgrimes davant la realitat: l'he perdut.
Ja no tornaran les tardes sota els arbres, ni els berenars de maduixes, que compartíem i ens menjavem a mitges, ni el cava que ens feia perdre una mica el cap i entregar-nos mutuament a un munt de petons i caricies esvalotades, ni les converses esquitxades de petonets tendres, ni el perdre'm dintre dels seus ulls verds com el mar.
No tornarà a dir-me que sóc la seva maduixeta enamorada i dolça...
Sento una opressió dintre que gairebé no em deixa respirar.
Espero que el lent devenir dels dies vagi guarint les ferides i m'ajudi a tornar a omplir de color la vida, ara mateix és grisa.
Trobo a faltar la seva olor, la seva escalfor, el seu somriure, la seva mirada, la seva veu, el trobo a faltar tot ell.
M'agradava escriure-li llargs mail que ell llegia amb paciència infinita, on li expressava tot el que sentia i ell em responia amb un reguitzell de paraules tendres i esvalotada imaginació. Suposo que amb aquest bloc intento guardar tots els escrits que van adreçats a ell però que ja no rebrà i no contestarà.

2 comentaris:

  1. Hola, vine a conocerte. Cuando algo se muere, se va para siempre, déjalo ir. Tanta tristeza te ahogará también el alma...
    No es fácil, pero lo lograrás.

    Un saludo.

    ResponElimina
  2. En el momento que escribí esta entrada mi corazón estaba destrozado, hundido... La tristeza inundaba todos los rincones de mi corazón, de mi cuerpo, de mi vida. Ahora las cosas van mejorando, poco a poco, llega la aceptación de las cosas y la vida vuelve a envolverte. Los momentos de angustia se espacian y vuelves a coger lentamente las riendas de tu vida. Gracias por tu visita y tus palabras. Pàsate siempre que quieras.
    un beso

    ResponElimina

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...