15 de nov. 2010

És cert, el temps no torna enrera....

Al final has vingut, m'has trucat al migdia i m'has preguntat si volia que ens veiessim. Ves quina pregunta, com vols que no vulgui veure't si el que més anhelo durant el dia són les teves trucades i sempre tinc l'esperança que em preguntis si ens podem veure?
Quan has trucat tot el meu món s'ha esvalotat i el meu cor a començat a bategar molt i molt fort i jo gairebé m'he quedat sense paraules. Pots imaginar-te la de dies que porto imaginant que em truques i quedem? Pots imaginar-te com  t'enyoro i et necessito? Pots imaginar-te l'ansietat que em produeix haver-te perdut? La tristor que invaeix el meus dies, les meves hores, els meus minuts... el temps passa lentament i els dies s'arrosseguen com una condemna. Em sento condemnada a la solitud de la teva absència, al buit dels meus dies sense tu. I el pitjor de tot és no saber per qué m'has deixat, per qué tot s'ha acabat, si podria haver fet alguna cosa per conservar-te al meu costat. Em sento molt sola.
Avui, quan t'he vist, he hagut de fer un gran esforç per no llençar-me als teus braços, però tenia la sensació que si ho feia tu em rebutjaries i això no ho hauria soportat. Llavors m'he comportant i només t'he donat un peto a la galta. Deu meu! com m'hauria agradat abarçar-te i omplir-te de petons i descobrir que aquest últims mesos no han existit, que només ha estat un malson. Que em tornessis a mirar i em diguessis "tonteta, com vols que deixi d'estimar-te", però res d'això ha passat. Ens hem assegut al cotxe i hem parlat una estona. Tu has dit que sents fer-me mal i jo he dit que no passa res, que la vida és així, que el temps passarà i les ferides guariran... però en el fons el que més desitjava era  que abracessis i poder oblidar-nos del món l'un en braços de l'altre com ho hem fet infinitat de vegades. Avui el paisatge era el mateix, però la tarda estava tenyida d'altres colors, més tristos, més apagats.
El temps ha passat en un sospir, alguns moments he tingut la sensació que volies que el temps passes més ràpidament, potser fins i tot t'has penedit d'haver vingut a veure'm.... no sé, ja saps que penso molt, com tu dius és defecte de l'animal.
M'he alegrat molt de veure't, però m'alegraria molt més si tornessis a ser "mi niño".
Gracies per aquesta tarda i per regalar-me un trosset del teu temps, de la teva vida.
Una i mil vegades gracies per existir i per haver compartit amb mi. No em penedeixo de res del que he fet amb tu i per tu, i si pogues tornar enrera ho tornaria a fer.
T'estimo i t'estimaré sempre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...