15 de nov. 2010

Arriba el fred

Aquest matí ha arribat el fred, almenys això diuen. Una trucada teva ha escalfat el matí, el meu matí. Feia uns quant dies que no sentia la teva ansiada veu. Quan apareixes a la pantalla del mòbil un calfred recorre la meva esquena i les papellones que dormen al meu estòmac es desperten i comencen a volar.
Avui has dit que em trobaves més animada, el cert és que m'ha animat sentir la teva veu, sentir el teu somriure, imaginar els teus ulls. Suposo que l'animació serà momentània, perque després tornarà la successió de les hores sense tu, sense el teu ànim, sense el teu amor....
Algunes vegades penso que t'he idealitzat, he idealitzat el teu amor, les estones que compartíem, la nostra relació... Però per a mi era molt important, la teva presència omplia de colors el meu món i les coses no eren tan greus perque tu estaves amb mi. Em sentia capaç de sobreposar-me a qualsevol entrabanc del camí, de la vida. Em reconfortava molt i m'envoltava el teu amor. La teva enamorada protecció. La teva mà sempre disposada a sostenir-me.
Crec que mai m'havia sentit tan enamorada com ho he estat de tu, o millor dit, com ho estic encara.
Sé que tot s'ha acabat, que no tornaràs a ser part de la meva vida, però jo no puc controlar l'amor que sento per tu. A vegades m'emprenyo amb mi mateixa per continuar tan penjada de tu, però és per poc temps, després em rendeixo als sentiments i deixo de lluitar contra ells, llavors les llàgrimes omplen el meus ulls i rellisquen per la meva cara, però ja no estàs tu per beure-te-les com feies quan plorava entre el teus braços. Sempre que plorava tu eixugaves la meva cara a petons, mentre em deies tot un seguit de paraules tendres i, entre t'estimos i petonets, aconseguies animar-me i fer-me somriure. Deies que tenia un somriure molt maco, que t'encantava veure'm somriure. Fins i tot em trobaves bonica, cosa amb la qual no ens hem posat mai d'acord.
Avui he somrigut, quan parlava amb tu, per primera vegada en molt de temps.
Sóc una mica tonta, perque al acomiadar-te m'has dit "desprès parlem", i jo m'he sentit com abans amb l'esperança que després em tornaràs a trucar i ens veurem i el temps tornarà enrera i aquests últims mesos només seran un malson. Però haig de ser realista, trigaràs uns dies a tornar-me a trucar, no et veuré a la sortida de la feina, no ens farem mil i un petons sota els arbres, no tornaràs a dir-me t'estimo, et vull, sense tu no puc viure.....
El temps no tornarà enrera...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...