31 de des. 2010

feliç any nou!



Feliç any nou, pastisset,
Aquest any a mitjanit no estarem junts, ni tan sols de pensament, encara que aixó no és del tot cert, perque jo si que estaré pensant en tu i et dedicaré l'últim i el primer brindis de l'any, com sempre he fet aquest darrers sis anys. Et desitjaré el millor pel nou any que comença i que una pluja de felicitat t'enxampi sense paraigües i et posi xop d'amor i felicitat. Ja veus, continuu pensant en tu i enamorada de tu.
Et vull

30 de des. 2010

Una cançó per expressar....

Hola amor,
recordes aquesta cançó? Me la vas ensenyar tú. Recordes el mal que et feia pensar que algun dia em prodries perdre? Les teves llàgrimes s'escapaven del teus ulls de mar, com riuets salats que jo m'empasava i barrejava amb les meves.
No t'imagines les vegades que t'he plorat sentint aquesta cançó. 
M'agradaria que estiguessis aquí i eixuguesis les meves llàgrimes a petons...
T'enyoro molt molt molt....


El balcó dels teus dits


El balcó dels teus dits, el meu món a les teves mans.
Abans tenia la sensació de sentir-me protegida entre les teves mans.
Els teus dits eren el balcó des d'on jo mirava el món.
Era tan feliç i pensava que allò era un regal de cel i que mai es podria acabar, i ara.... ja no sé que pensar.
El meu món ja no està a les teves mans i jo tinc sensació de caiguda al buit.
Em fa mal el cor.
T'estimo, encara...

29 de des. 2010

Fa molts dies que no escric...


Hola amor,
fa molts dies que no escric. Aquests dies estic envoltada de gent. Gent que arriba, que marxa, que va i que ve. Suposo que també estic mandrosa i pensativa. Aquest dies m'he posat la màscara social i intento fer bona cara, intento somriure, intento parlar, intento passar-m'ho bé... he tret la meva cuirassa, i només en moments puntuals la cuirassa es torna transparent i algú que em conegui molt, pot veure i preguntar el per qué de la meva mirada melancòlica, el per qué de la tristor del meu somriure, el per qué dels meus silencis, llavors torno a posar-me la màscara, somric i dic que no passa res, que el nadal em posa trista i enyorada.... encara que només jo sé que això no és del tot cert i que aquest any tinc més motius per estar trista, per estar melancòlica.
Paso moltes nits sommiant amb tu. Somnis dolços on tornes i em dius que res ha canviat, que m'estimes i que vols compartir la teva vida amb mi. Somnis dolorosos on ets desagradable i em dius que tot ha acabat i que fa temps que no m'estimes. Somnis en els quals ets un personatge més, però quan m'apropo a tu dius que no em coneixes, que no saps qui sóc.... Somnis que em fan feliç i somnis que em fan patir molt...
Fa molt de temps, quan encara m'estimaves, deies que quan no estava a la teva vora et converties en iceberg i que tot et donava igual. Et posaves una màscara i sobrevivies, esperant el moment de tornar-me a veure i tornar a ser feliç, doncs ara, sóc jo la que s'ha convertit en iceberg i flota en aquest mar d'angoixa que és la vida sense tu, esperant arribar algún lloc o simplement desfer-me a l'immensitat de l'oceà que suposa la meva solitud des de que tu no hi ets al meu costat.
Espero que tu estiguis bé, que somriguis de tot cor, que estiguis envoltat de felicitat i que la vida et vagi bé.
Perdona per omplir de tristor aquest espai en un temps que es soposa que es de felicitat, però jo no sóc gaire feliç des de que tu no hi ets. De moment, només intento sobreviure i, de vegades, em costa molt.
T'estimo, vida meva

21 de des. 2010

Feliz Navidad a tod@s!



 La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio, logramos sobrellevar el pasado.  

Gabriel García Márquez

Feliz Navidad

Bon Nadal

Bon Nadal, amor meu,

T'ho desitjo aquí donat que no tindré cap altra forma de desitjar-t'ho. Espero que siguis feliç i que aquest dies descansis i estiguis envoltat de la gent que t'estimes i t'estima.
A mi, ja ho saps, no m'agrada gaire el Nadal, és una època trista on trobes a faltar als que ja no hi són per diferents motius. Aquest any, a més, em faltaràs tu, amb la qual cosa els meus ànims no estan al seu millor moment.
M'encantaria despertar-me el dia de Nadal i trobar que el pare Noel t'ha deixat sota l'arbre, com a regal especial per mi. Que bonic seria llavors aquest dia!
Que tinguis un Bon Nadal, pastisset.
Mil petonets que t'envoltin com jo ho faria si tu volguessis i fossis aquí.
T'estimo molt

17 de des. 2010

T'enyoro...


Qui ens apagarà el foc si tu et perds en mi i jo no en sé d'apagar focs, només d'encendre'n?

Meritxell Cucurella-Jorba


Aquesta frase ens anava molt bé quan estavem junts. Jo t'encenia i tu m'encenies i, entre tots dos, ens apagavem a petonets...
Avui m'he posat la teva colònia, la que portaves aquells dies de desembre quan vàrem començar a coneixe'ns quan vam iniciar el camí. Aquells dies tenien un color i un aroma especial. L'olor la marcava la teva colònia barrejada amb l'olor de la teva pell, un cocktail explossiu pels meus sentits.
Ara, aquest aroma, em produeix nostàlgia i enyor. Nostàlgia de la nostra relació i tot el que representava a la meva vida i enyor de tu. 
Enyoro les papellones a l'estòmac, les mil trucades al dia, la pluja d'e-mails que colapsaven les nostre bústies, el repetir "t'estimo" i "et vull" sense cansar-nos de sentir-lo, les nits d'insomni pensant en tu...
Encara et trobo molt a faltar i el meu cor batega tristement.
et vull, plaerdemavida


16 de des. 2010

Mi sueño: TÚ


"La aventura más maravillosa no es llenar de sueños nuestras vidas, si no de hacer de cada momento algo tan fuera de lo común que parezca un sueño a la hora de recordarlo. "

Mis recuerdos y mis sueños estan ocupados por tu imagen, tu esencia y tu ausencia...

tqm



15 de des. 2010

Melic





Mossegades
Entremeliades
Llepades
Intrépides i
Caloroses





Tu ombligo...


Tumulto de sensaciones
Única trampa donde se pierden mis dedos
Oscuro objeto de mi deseo
Maravilloso rincón para perderse
Balcón donde se asoman mis sueños
Licencia para amar
Improvisado acantilado
Geografia de tus misterios
Oleadas de placer

Todo eso y más es tu ombligo para mi y en mis sueños....
te amo y, a pesar de la distandia, te deseo...


14 de des. 2010

Guirnaldas de besos...



Bon dia, amor,

Hoy me he levantado un poco tristona y románticona, después de soñarte y tenerte durante una parte de la noche. Me he despertado con el sabor de tus besos, con la humedad de tu boca, con la ilusión de tu presencia, pero justo al abrir los ojos me he vuelto a topar con la triste realidad, tú ya no estás... Y entonces me ha dado por pensar a dónde iran los besos que no damos, que guardamos? (como una canción de Víctor Manuel). En qué se convierten? en suspiros al aire? en gemidos dormidos? en hechizos de luna llena?
Con los míos haré guirnaldas de besos, largas y voluptuosas que espero que lleguen a ti y te susurren al oido que aún te quiero y te echo de menos.
Que tengas un buen dia, pastisset.




13 de des. 2010

Soledad





Sensación de vacío y caida libre
Opresión en el pecho que ahoga mi corazón
Latido irregular que detiene el tiempo
Empatía por intentar entender que pasó
Distancia entre tu y yo
Amargura que invade mi vida sin ti
Dolor por la pérdida de tu amor

PS: Te'n recordes? va haver un temps en els que els acròstics els feia amb el teu nom. 
T'estimo i t'estimaré sempre.

Vull....


Vull tornar a enredar-me amb tu....
Vull que les nostres mans tornin a entrelligar-se...
Vull tornar a sentir-te dins meu...
Vull fer les passejades vora el mar que mai varem arribar a fer...
Vull tornar a menjar maduixes d'entre els teus llavis...
Vull tornar a sentir papellones a l'estòmac...
Vull tornar a ser la teva dona...
Vull que tornis a ser el meu home...
Vull que tornis a fer-me tremolar només amb la teva mirada...
Vull tornar a arrebatar-te tant que et moris de desig per mi...
Vull tornar a fer-te sospirar...
Vull tornar a fer el recompte de les teves pigues i portar l'inventari...
Vull tornar a contemplar el teu cos encisador...
Vull tornar a despullar-te poc a poc, gaudint de la caiguda de cada peça de roba...
Vull tornar a xiuxiuejar-te paraules d'amor a cau d'orella...
Vull tornar a tenir converses telefòniques pujades de to...
Vull tornar a compartir "l'hora tonta" i esvalotar-nos junts...
Vull tornar a sentir-nos tan compenetrats que no se sap on comença un i on acaba l'altre...
Vull tornar a relliscar pel teu cos i pujar la teva temperatura...
Vull tornar a viatjar per la teva meravellosa geografia i perdre'm a tots els teus racons...
Vull tornar a fer capbussades al teu melic i a les seves rodalies...
Vull tornar  a compatir una tarda de cava, maduixes i petons...
Vull que tornis a eixugar les meves llàgrimes a petons...
Vull tornar a plorar però de felicitat...
Vull mirar la lluna i els estels entre els teus braços...
Vull que els meus somnis es tornin realitat i tu tornis a ser part de la meva vida...
Vull que aquests darrers mesos només siguin un malson i despertar-me ja...

Vull un impossible, vull que el temps torni enrera...

8 de des. 2010

mal d'amors



Qui pogués ésser doctor
i saber una medecina
per curar mal de l'amor
quants aimadors curaria!


Anònim, s. XVIII (Romancer català)

Encara vull ser sal....

Si en una propera vida tú et reencarnes en aigua, jo ho faré en sal i així em diluiré en tu i serem per sempre un mar de amor...


Ahir vaig anar a Tossa i el mar tenia el color dels teus ulls, a estones verd amb el sol i a estones gris amb els núvols. Vaig seure davant seu i vaig contemplar la seva immensitat i la immensitat de la meva solitud.
Encara t'estimo i et busco  a la meva quotidianitat...

4 de des. 2010

mala suerte...







Bona nit amor,
Estic en un mal moment, saps? Tinc la sensació que tot em surt malament. Abans sempre em deies que jo et portava bona sort, que era el teu àngel de la guarda i jo pensava que era una persona afortunada (que millor fortuna que tenir-te a la vora i ser la teva "niña", el teu amor). Doncs, no sé si la meva sort m'ha abandonat o simplement és que la vida em sembla una m....... des de que tu no hi ets. Però la veritat és que ara mateix tot és una porqueria.
T'enyoro molt i necessitaria sentir-te a la vora, però, no et preocupis, sé que això no és possible i no ho tornarà a ser.

Bon pont, vida meva.

2 de des. 2010

Un impuls



Teixint mots vaig fent una xarxa on capturar els records, les imatges, les sensacions, les paraules...
Malgrat ja no estem junts, encara penso en tu.

Que trist és tot....






Sí, amor, que trist és tot. Avui he parlat amb tu, desprès de 17 dies sense saber absolutament res de tu i estaves tan fred i tan distant que m'ha deixat molt sorpresa.
No sé què pensar, potser t'he fet molt de mal, però jo no en sóc conscient d'haver fet res per mereixer aquesta fredor, aquesta distància. Sempre deies que no et podies emprenyar amb mi, que era impossible, que era massa dolça, suau i carinyosa com per fer res que et fes emprenyar, però ara, no sé que pensar.
Jo pensava que havies estat feliç, almenys durant la major part del  temps que varem compartir, però no sé. Ja no sé què pensar. Suposo que tens els teus motius i jo no sóc qui per jutjar-te però em sap molt greu. No sé si ets conscient de lo molt que t'estimo, del mal que em fa aquesta situació i del que estic patint.
Bé, ara mateix, no puc continuar escrivint, les llàgrimes no em deixen veure gairebé les lletres i els meus pensaments estan massa embolicats com per poder embastar algunes idees amb una mica de sentit.
Perdona'm si t'he fet mal, si per culpa meva t'has sentit malament, si t'he fet patir. Ho sento, ho sento molt. Donaria la meva vida si calgués per tu.
T'estimo i t'estimaré sempre.

1 de des. 2010

vermell sobre negre...


Com t'he dit al post anterior, avui faria 6 anys. Sé que sóc una romàntica tirant a tonteta, per això avui m'he posat el conjunt que em vas regalar el segon nadal que vàrem compartir, te'n recordes? 
Negre i vermell, misteri i passió, nit i foc... 
M'encantava la carona que posaves quan el portava posat.
També porto el perfum que em vas regalar i que tant t'agradava. Quina pena no poder gaudir-lo junts, com abans. Fondre'ns fins al punt de no saber on comences tu i on acabo jo. Arrasar-nos a petons, jugar enredats l'un en l'altre, com tu i jo sabem...
Et trobo molt a faltar i no saps totes les vegades que, aquest matí, m'he hagut de resistir a agafar el telèfon, trucar-te i dir-te que et vull, que vull tornar a sentir-me teva, a sentir-te meu. M'encantaria sortir de la feina i trobar-te assegut al teu cotxe, mirant-me amb aquell mig somriure que a mi em feia derretir-me d'amor per tu. Però malauradament no hi seràs, no hauràs vingut a buscar-me.
Déu meu! que trista que estic avui.


Avui faria 6 anys, no saps com t'enyoro....


El primer beso

Un paseo bajo la lluvia, una conversación casi intrascendente, nos paramos, nos miramos, él pregunta: ¿un beso? yo no contesto, pero recibo sus labios sin resistencia. Hace frío, sus labios estan frios, pero solo un segundo, cuando nuestras bocas se entreabren dejan paso a un volcán que nos hace olvidar el tiempo, el frío, la lluvia.... y solo deja paso al amor.

30 de nov. 2010

plou fora i dintre del meu cor...



Avui fa un dia de pluja. Un dia fred i plujós. Com el dia en que vàrem començar la nostra relació. Aquell dia també feia fred i plovia. Una tarda de paraigües i bufanda. 
Demà farà 6 anys d'aquell primer petó, d'aquell inici, d'aquella experiència, d'aquella meravellosa història d'amor...
T'estimo i t'estimaré sempre

29 de nov. 2010

Ets feliç, amor meu?





 Bon dia, amor meu,

Torna a ser dilluns, però a mi m'és igual dilluns, dimarts, dimecres..... tots el dies passen amb gairebé la mateixa cadència. Són dies d'absència, dies ennuvulats, dies plens de pensaments i enyor, dies que s'arrosseguen per arribar a no sé on, perque no sé on vull anar....
Aquest dissabte vaig somiar amb tu. Va ser un somni estrany. Ens vàrem trobar en una casa molt gran i molt vella. Hi havia molta gent. Jo no sabia que tu estaves allà. De sobte uns ulls verds em trasbalsen i són els teus. T'apropes, em saludes i em dius que t'acompanyi a un lloc més tranquil. Quan estem sols em preguntes com estic, com va tot, jo menteixo i dic que estic bé, que tot va tirant.... Llavors et pregunto si ets feliç, almenys espero que el dolor que sento, que em consumeix, serveixi per que algú sigui feliç. Només rebo el teu silenci, et miro i veig que els teus ulls s'han omplert de llàgrimes i estàs plorant silenciosament. En aquell moment em quedo molt aturada amb un nus a la gola i els meus ulls també s'omplen de llàgrimes, no sé que fer, no sé si plores per tu, per mi, per nosaltres, per haver-me deixat, per la teva infelicitat, per la meva... llavors intento apropar-me per consolar-te, per abraçar-te... però en aquest instant em desperto. De cop i volta em trobo asseguda al llit sola i les llàgrimes inunden els meus ulls. Has tornat a escpolir-te entre els meus dits, entre els meus somnis.... Vaig intentar tornar a dormir i tornar a enganxar el somni però aixo va ser impossible, no et vaig tornar a  trobar. El diumenge va passar amb un regust trist, el que m'havia deixat el somni.
M'agradaria trucar-te i poder preguntar-te: ets feliç, amor meu?
T'estimo i t'estimaré sempre


26 de nov. 2010

Perfum


Bon dia plaerdemavida,
avui porto el primer perfum que tu em vas regalar, feia més de dos mesos que no me l'havia tornat a posar, em despertava massa records. Però avui he fet un gest de valentia, he obert el pot i me l'he tornat a posar.
He recordat el dia que me'l vas regalar. Me'l vas donar al cotxe, era a mitges el regal de nadal i el meu aniversari. Em va fer molta il.lusió el regal i sobre tot l'efecte que produia sobre teu. Deies que el trobaves deliciós i excitant i que t'encantava i que, si algú el portava, sempre pensaves en mi.
Quan me'l posava deies: "tu vols matar-me" i et llençaves a petonejar-me el coll i a olorar el perfum.
Avui, ningú em dirà aquestes coses, ni em farà petonets al coll, ni sospirarà per mi  però, cada cop que em bellugo, sento la olor que acompanyava, sovint, els nostres descontrols, les nostre pluges de petonets.
Algunes persones de la feina si que m'han dit que faig molt bona olor i, d'altres, que feia molts dies que no portava aquesta colònia.... però ningú ets tu... ni sap mirar-me com tu... ni descontrolar-me com tu...
T'enyoro tant...




25 de nov. 2010

viatge en tren


Bona tarda, pastisset,

Avui he fet un petit viatge en tren i he recordat un parell de trobades en tren i estacions.
La primera vegada et vaig anar a buscar a l'estació, tu tornaves de fer un exàmen. Recordo com t'esperava a dalt de l'estació mentre parlaven per telèfon. Llavors el tren va arribar i entre tanta gent no et veia, tu estaves d'esquena i de sobte et vas girar i vas mirar cap a mi, i tot el món es va diluir i es va desdibuixar i jo només tenia ulls per tu. Tampoc sentia cap soroll, només els batecs del meu cor accelerat i enamorat. Recordo la trobada, les abraçades, els petons entre la multitud... La capacitat que teniem d'aillar-nos de la resta del món quan restaven l'un en braços de l'altre.

La segona vegada anaven junts al tren, tu havies d'anar a un curset i jo havia quedat amb una amiga. Ens vàrem trobar a l'estació i vàrem pujar al mateix tren. Gairebé no recordo el recorregut, només recordo les teves mans entrelligades a les meves, els teus llavis jugant amb el meus, les teves paraules xiuxiuejades a la meva orella, la gent que ens mirava, suposo que pensant que estavem bojos, però això sí, enamorats. La tornada també la vàrem fer junts entre un reguitzell de mimitos, mirades i petons.

Avui he passejat per les avingudes de la ciutat sentin cançons que em recorden a tu, cançons de dol pels amors perduts, cançons tristes per que ara mateix estic molt trista i et trobo molt a faltar, cançons d'enyor, de pérdua de l'amor.... Bé, com pots veure d'acord amb el meu estat d'ànim.

Perdona'm si els meus escrits no són gaire animats, no vull que et sentis malament, però ara mateix haig de passar el dol i no sé fer-ho d'una altra forma.

Sovint em pregunto què pensaries si trobessis aquest bloc on estic buidant el meu cor, els meus sentiments, la meva pena, on aboco la meva ànima en l'anonimat que em dóna aquest bloc, donat que sinó la meva timidesa no em deixaria expressar-me de la mateixa forma.

T'envio un mar d'amor i milions de petons on tu vulguis i més t'agradi.
Gracies pels moments compartits.
Et vull

24 de nov. 2010

el gust dels teus llavis...

  
T'enyoro i enyoro el gust dels teus petons, el gust dels teus llavis.

Com deia la cançó de Danza Invisible:

Sabor de amor,
Todo me sabe a ti
Comerte sería un placer,
Porque nada me gusta más que tú
Boca de piñón,
Bésame con frenesí,
Besarte es como comer
palomitas de maíz.

Sabor de amor,
Tu olor me da hambre,
Si no estás mi amor,
muero de sed.

Labios de fresa sabor de amor,
Pulpa de la fruta de la pasión,
Es el sabor de tu amor.

Todo me sabe a ti,
Comerte sería un placer,
Porque nada me gusta más que tú,
Boca de piñón,
Bésame con frenesí,
Besarte es como comer naranjas
en agosto y uvas en abril,
Sabor de amor,
Espuma de amar,
Piel de melocotón, orgía de palabras,
sabor de amor.

un sacseig als meus sentits...






Saps una cosa, vida? Acabo de ser sacsejada, bombardejada, alterada, sorpresa pel teu aroma. Algú ha tingut la terrible idea de posar-se una de les teves colònies i al passar pel meu costat ha revolucionat el meu cor, les meves idees, els meus sentiments... En pocs segons tota una revolució de records ha despertat dintre meu i m'ha sorprés com la pluja dels dies d'estiu, que apareix de sobte sense avisar gaire.
Déu meu! com et trobo a faltar....

Un llarg camí


Bon dia cacheliño (te'n recordes el temps en que jo et deia així?)
Un llarg i trist camí és, ara mateix, la vida sense tu. I jo el recorro intentant no pensar, intentant gaudir de les sensacions però, de moment, tot és inútil. A tot arreu on miro crec veure els teus ulls, a totes les olors que m'arriben crec que porten notes del teu aroma... però no és cert perque tu ja no hi ets a la vora i és la meva imaginació la que transporta olors conegudes, colors estimats, gustos desitjats, sensacions dolces....
Tu ja no hi ets, estiro la ma i només trobo aire, et busco al meu voltant i només hi ha buit, xiuxiuejo el teu nom i em respon el silenci, crido els meus sentiments i només sento l'eco de la meva pròpia veu.
Suposo que el temps suavitzarà el dolor, però, ara mateix, no sóc capaç de veure el final del túnel i la foscor m'angoixa.
M'agradaria que tornessis.
T'estimo i et necessito per sentir-me viva.

23 de nov. 2010

Estic enyorada....



Bon dia, amor meu,
Avui estic molt enyorada, sí, ja sé que darrerament no és cap novetat, que gairebé cada dia et dic el mateix, però aquesta nit els somnis t'han tornat a portar a mi i, tot era tan real que, al despertar-me, la sensació de pérdua s'ha tornat a incrementar fins fer-se gairebé insoportable. A l'obrir-los els meus ulls s'han trobat amb la foscor i el buit, les meves mans agafades a l'aire, el meus llavis petonejant l'ombra, el meu cor accelerat bategant en solitud.
Després m'he aixecat amb el cor inundat i adolorit, i mentre preparava cafè, he recordat aquesta cançó molt antiga de la Ma del Mar Bonet. Suposo que el meu cervell cerca pels meus records, pels racons de la meva ment, com si d'un cercador d'internet es tractés, i busca cançons tristes, poemes d'amor, paraules desesperades... fils i fils per anar teixint una teranyina on capturar el temps, els records, les paraules, les imatges... on capturar-te a tu.
T'estimo i t'enyoro molt molt molt

Viure sense tu

Viure sense tu,
quin dur aprenentatge;
davant el meu mirall,
aprenent a parlar-me.
El mestre que m'ensenya
és el temps que no para.

Viure sense tu,

quin dur aprenentatge;
com un que ja no hi veu
i a poc a poc, per les cambres,
reconeix els seus mobles
pels cops a les cames.

El temps em besa els ulls

i m'eixuga les llàgrimes;
lentament va apagant
les olors que deixares.
De nou la nit i jo
dins aquest llit tan ample.

I la temuda pau,

que ja torna a casa;
i feia tant de temps
que demanava entrada
donant-me, tendrament,
la seva mà glaçada.

Viure sense tu

i, a poc a poc, oblidar-te*.

(*Això d'oblidar-te ni vull, ni puc, ni ho desitjo...)

22 de nov. 2010

Com un missatge en una ampolla....


Bon dia, vida
Que bonic era quan la primera trucada del dia era la teva, quan m'endinsava a la vida bressolada per la teva veu, acaronada per les teves dolces paraules. Sempre em deias: vida, amor, maduixeta, bombonet, caramelet, paradís.... i jo tremolava com una fulla i sentia pessigolles al melic. Durant el dia trobavem espais de temps per comunicar-nos mitjançant trucades, emails o visites. Sempre deiem que amena ens faria un monument als millors clients. Quins temps! i com els trobo a faltar.
Avui fa una setmana que no se res de tu. Espero que estiguis bé. Que siguis tan feliç que no et quedi temps per l'enyor, per les llàgrimes, per la tristor.... Que els teus dies estiguin plens de bon humor, de gent que t'estima i et cuida, de coses divertides, de feines engrescadores. En resum, que siguis feliç i trobis la felicitat que, amb el temps, has perdut al meu costat.
Aquest dilluns se'm fa una mica pujada, no tinc ganes de res, ni de parlar, ni de treballar, ni de caminar, ni gairabé d'existir. Tinc un dia ple d'enyor, enyor de tu, de les teves mans que es perdien sota el meu jersei, dels teus ulls com un mar que em miraven i em traspassaven, de la teva veu a cau d'orella que em feia tremolar, del teu amor que m'envoltava i ho transformava tot, de la teva presència.....
Ara només em queda l'absència, el buit, la solitud. Em sento com un nàufrag i aquest bloc són missatges en una ampolla llençats al mar i esperant que un dia t'arribin i tu tornis a la platja dels meus braços.
Mentres tant, m'asseuré en aquesta platja buida que són els meus dies i contemplaré l'horitzó amb l'esperança de veure't aparèixer i que el meu món torni a omplir-se de vida. I, si més no, que el pas dels dies faci més portable la teva absència.
Em consolaré pensant que val més haver estimat bojament i haver perdut l'amor, que no haver estimat mai a la vida.
Que passis un bon dia.
Et vull i et voldré sempre.

20 de nov. 2010

2 mesos sense tu...

Avui fa dos mesos que els nostres camins es van separar. Han estat dos mesos àrids com un desert.
És un dels temps més tristos que he passat a la meva vida. M'agradaria que tornessis.
T'enyoro i t'estimo.
Aquesta cançó d'efecto mariposa és trista, però jo em sento així......


Por creer,
por confiarme,
por seguirte voy sin dirección.
Se que nuestro camino hoy,
se parte en dos.

Por el amor
que no compartes,
por el dolor al que no guardo rencor.
Ahora se que llego tarde,
a tu corazón.

Siento que nunca te he conocido
lo extraño es que vuelvo a caer.
Me duele estár sola, me duele contigo
y perderte es perderme después.

Por tenerte
por querer quererte
Dejé de lado todo lo que sentía
Yo no sabía que tu amor escondía, la soledad
Y aun que grites morena mía
Desde esta orilla no escucho tu voz
No se quien eres,
no se quién soy,
no se quién soy.

Por callar, por no dañarte,
intenté enseñarte de mi lo peor.
¿Por que me dices esas cosas que me duelen?
¿Por que maldices al amor?

Tal es lo que sueles decir,
que todo te lo quiero contar,
nada desespera después,
solo soledad.

Siento que nunca te he conocido,
lo extraño es que vuelvo a caer.
Me duele estar sola, me duele contigo
y perderte es perderme después

Por tenerte por querer quererte
Dejé de lado todo lo que sentía
Yo no sabía que tu amor escondía, la soledad
Y aun que grites morena mía
Desde esta orilla no escucho tu voz
No se quién eres
no se quién soy
no se quién soy
no se quién soy

Efecto mariposa

19 de nov. 2010

Nada se compara a ti



Nada se compara a ti desde que te conocí
te quiero a morir
no hay excusas para mí
yo ya no puedo mentir
todo me gusto de ti
por tu risa y tu belleza siento una adicción
tu mirada sin clemencia me traspasa me atraviesa
y desordena mi cabeza.

Nada se compara a ti desde el día que te vi
no hay segundos en los que no piense en ti
desde que te conocí no puedo vivir sin ti
en el mundo nada se compara a ti.

Estas hecho para mí
como te puedo decir
te deseo a morir
eres todo y mucho mas
de lo que siempre soñé perfecto para mí.

Por tu boca por tus besos siento una adicción
tu mirada sin clemencia me traspasa me atraviesa
y desordena mi cabeza.

Nada se compara a ti desde el día en que te vi
No hay segundos en los que piense en ti
Desde que te conocí no puedo vivir sin ti
En el mundo nada se compara a ti.

Ni el más dulce de los besos
Ni el sin fin del universo
Nada se compara a ti, Nada se compara a ti
Ni el más largo de los ríos
Ni el mar bello paraíso
No se comparan contigo.

Nada se compara a ti desde el día que te vi
No haya segundo en los que no piense en ti
Desde que te conocí no puedo vivir sin ti
En el mundo nada se compara a ti.

Carlos Baute 
**************************************************************
Si trobes aquest missatges pensaràs que no he canviat gens ni mica. Continuu tan romàtica, tan enamorada i boja com sempre, com des del principi. Tens raó, continuu bojament enamorada de tu.
Avui tornant de treballar portava el disc de recopilació de cançons que em vaig fer per plorar-te i enyorar-te i, com ja saps, aquesta forma part de la recopilació.
Recordo la primera vegada que la vaig sentir amb el CD que tu m'havies gravat i vaig pensar que semblava que l'havien escrit per mi, per expressar els meus sentiments per tu, que explicava el que jo sentia per tu, perque res es pot comparar amb tu des del dia que et vaig conèixer.
Te'n recordes, tu em vas ensenyar al Carlos Baute i les seves cançons romàntiques i arrebatades. 
Ostres! quantes vegades t'he somiat, t'he desitjat i m'he perdut entre els teus braços al ritme de les seves cançons. Guardo amb molta cura els CD que tu em vas gravar plens de cançons i sentiments, recopilacions de música que vas confeccionar per mi.
Darrerament escric molt sovint, suposo que és per que estic molt enyorada i escriure és una vàlvula d'escapament, ja que no haig de escriure't directament per no agobiar-te ni angoixar-te.
T'estimo, vida meva
Sempre teva....

si em trobessis.... m'ho diries?


Bon dia, pastisset,
aquesta nit has tornat a aparèixer als meus somnis. Has tornat a mirar-me com només tu saps fer, has tornat a fer-me tremolar amb el frec de les teves mans, has tornat a captivar-me amb el teu somriure i jo he tornat a contemplar els teus ulls verds com maragdes, he tonat a sentir la teva presència i he tornat al sentir el buit de despertar-me i trobar-me sola.
Per aixó, aquest matí pensava que si trobessis el meu bloc, t'agradaria? que sentiries? i com no, m'ho diries? Déu meu! com et trobo a faltar i com em costa reprimir les ganes de trucar-te o, millor dit, de sortir correns, anar a buscar-te i llençar-me als teus braços.
A vegades tinc la sensació que aviat em despertaré i tot haurà estat un malson i, quan t'ho expliqui, somriuràs i em diràs que mai deixaràs d'estimar-me. Com alguna vegada que havia somiat que t'havia perdut i tu m'abraçaves molt fort i em deies que no em preocupés.
Avui estic molt enyorada i trista.
Et vull i t'enyoro molt molt molt....


18 de nov. 2010

Temps de maduixes





Em preguntava si m'agradaria que trobessis aquest bloc....
Suposo que sí, perque en el fons seran mil cartes que t'escriuré però no t'arribaran, mil pensaments que tindré per tu però no et diré, mil sensacions que sentiré però no compartirem, mil sospirs que ofegaré i no farem junts... però tot el que hi ha escrit aquí està dedicat a tu, pensant en tu, estimant-te com l'home de la meva vida que ets....
T'maginaràs el seu nom? recordaràs la conversa que vàrem tenir alguna vegada sobre com anomenaríem la nostra història si fos un llibre o una pel.lícula? Jo et vaig dir que es diria "Temps de maduixes" perque era la fruita que havíem compartit més d'una vegada, començant a mossegar cadascú per un costat i acabant en un petó amb gust de maduixa. A més penso que el nostre amor era com una maduixa dolça, suau, sucosa, apassionada, vermella, divertida i de vegades una mica àcida....
Recordes quan et deia que t'havien fet al cel per gaudir-te a la terra? Sempre deies que jo et mirava amb bons ulls, però qué vols si estava i estic enamorada de tu fins l'última cél.lula del meu cos, fins l'última gota de sang qué corre per les meves venes...
No podia imaginar la vida sense tu, ara no l'haig d'imaginar, sé que és molt més dura del que jo podria haver imaginat mai.
Et trobo a faltar. I tu, em trobaràs a faltar a mi? trobaràs a faltar el meu amor, les meves carícies, els meus petons, el meu amor, el meu somriure, la meva veu? A vegades penso que potser sí. Que potser al llarg del dia se t'escapa algun pensament dedicat a mi. Que potser sospires sense pensar i aquest sospir és per la meva absència. Que potser passeges els teus dits distraidament, com sovint ho feies per la meva ma o la meva esquena. Que potser navegues, com jo, entre records i imatges i aquest pensaments dibuixen un somriure als teus llavis i provoquen un sospir suau.
Bé, haig de deixar de pensar i tornar a la realitat, encara que la realitat, ara mateix, no m'agrada gaire.
Un mar d'amor i milions de petons de la teva maduixeta enamorada.
T'estimo i t'estimaré sempre...

Quina pena haver de despertar-se



Avui voldria no haver-me despertat. Sommiava amb tu, estaves a prop, molt a prop, com abans, com quan estavem junts. He sentit les teves mans a la meva esquena, he sentit els teus llavis sobre els meus, sobre el meu coll, he sentit la teva dolça veu a cau d'orella, la escalfor que sempre despren el teu encisador cos. He tornat a petonejar i amagar-me al plec del teu coll. Sempre et deia que si el paradís existia es trobava allà, al plec del teu coll, i que jo volia perdre'm en aquest plec. Era com si el temps hagués tornat enrera, com si tornessis a ser meu. Però m'he despertat i un gran buit s'ha apoderat de mi, del meu cor, del meu ànim.
Abans no m'importava despertar-me perque la meva vida era com un somni, tu formaves part d'ella, llavors no importava estar dormida o desperta perque els dos estats s'assemblaven força. Però ara, sortir d'aquest món de somnis és sortir a la realitat, a la cruel realitat, a la solitud, al llargs dies sense tu...

17 de nov. 2010

Una nit d'insomni


Aquesta nit ha esta una nit en blanc o en negre depen com t'ho miris. Em vaig dormir a les 12 de la nit, més o menys, però a les 2 del matí m'he despertat i he començat a donar voltes i més voltes, fins les 5 de la matinada no he pogut tornar a clucar els ulls.
Han estat tres hores plenes de pensaments i records.
Suposo que desvetllar-me ha estat culpa meva, donat que quan m'he despertat he començat a pensar en tu i llavors un munt de records han aparegut darrera de la porta, sota el coixí, entrant per la finestra, tirant del meu llençol... intentant ocupar-me i despistar-me, i com pots imaginar-te jo no m'he resistit gaire a que ocupessis tota la meva ment, tot el meu cor, tot el meu cos.
Aquesta nit pensava en el nostre primer sopar junts, te'n recordes? Era una nit de març. El restaurant era maco, encara que jo només recordo el nostre racó, la nostra taula, les nostres mans entrelligades, els nostres ulls submergits als ulls de l'altre, el teu somriure captivador, la teva veu que m'envoltava explicant-me mil coses.Vas fer un comentari que em va arribar al cor: "de totes les taules que ens envolten a la nostra és on més amor hi ha, perque no hi ha dues persones més enamorades que nosaltres..."
Gairebé no recordo què vàrem sopar, però sí recordo que no podia empassar el menjar donat que el meu estòmac estava ocupat per milions de papellones que volaven esvalotades. El meu món aquella nit eres tu i la resta de l'univers es trobava fora de la nostra taula, i res m'importava més que el temps s'aturés tot el que fos possible per no haver de separar-nos.
A la sortida del restaurant em vas preguntar com preferia caminar si agafats de les mans o abraçats, i jo et vaig dir que enganxadeta a tu tot el que fos possible, per que et volia sentir molt a prop. Vàrem caminar cap al cotxe lentament, abraçats i xerrant. Cercàrem un lloc tranquil per continuar xerrant, mirant-nos, fent-nos petons, enredant-nos l'un en l'altre... i les hores van passar a una velocitat trepidant. Semblava que portavem poc temps junts però se'ns van fer les 5 del matí sense adonar-nos. Sempre deiem que el temps junts no passava, sinó que volava.
Quan ens vàrem separar les teves llàgrimes es van barrejar amb les meves, arribaven les vacances i no ens podrien veure durant uns 10 dies.... la nit se'ns va fer tan curta i era tan dura la separació i l'absència. Aquella matinada pensava que no seria capaç de sobreviure, sentia una opressió al cor que no em deixava respirar. Vaig fer el camí de tornada a casa parlant amb tu pel mòbil entre llàgrimes, paraules i t'estimos.
Aquesta opressió és semblant a la que de vegades sento aquest dies, des de que no formes part de la meva vida. Bé, això, no és del tot cert potser no compartin la vida però tu continues formant part de la meva. No hi ha un sol instant que no pensi en tu. Tot el que em passa penso explicar-t'ho més tard, o escriure't emails llargs plens de sentiments, idees, desitjos, o explicar-t'ho a la tarda quan ens tornem a veure. Però les trucades les penjo abans de fer-les, els emails els esborro abans d'enviar-los i les tardes són tristes perque ja no tinc la teva presència que les alegrava i les omplia d'amor.
M'espera un camí per recòrrer, no sé si serà llarg o curt però si sé que serà solitari i a estones molt trist.
Recordes com t'agradava que et digués "et vull", deies que et feia pujar una escalfor per tot el cos i que et feia tremolar.
Et vull i et voldré sempre, pastisset.

15 de nov. 2010

És cert, el temps no torna enrera....

Al final has vingut, m'has trucat al migdia i m'has preguntat si volia que ens veiessim. Ves quina pregunta, com vols que no vulgui veure't si el que més anhelo durant el dia són les teves trucades i sempre tinc l'esperança que em preguntis si ens podem veure?
Quan has trucat tot el meu món s'ha esvalotat i el meu cor a començat a bategar molt i molt fort i jo gairebé m'he quedat sense paraules. Pots imaginar-te la de dies que porto imaginant que em truques i quedem? Pots imaginar-te com  t'enyoro i et necessito? Pots imaginar-te l'ansietat que em produeix haver-te perdut? La tristor que invaeix el meus dies, les meves hores, els meus minuts... el temps passa lentament i els dies s'arrosseguen com una condemna. Em sento condemnada a la solitud de la teva absència, al buit dels meus dies sense tu. I el pitjor de tot és no saber per qué m'has deixat, per qué tot s'ha acabat, si podria haver fet alguna cosa per conservar-te al meu costat. Em sento molt sola.
Avui, quan t'he vist, he hagut de fer un gran esforç per no llençar-me als teus braços, però tenia la sensació que si ho feia tu em rebutjaries i això no ho hauria soportat. Llavors m'he comportant i només t'he donat un peto a la galta. Deu meu! com m'hauria agradat abarçar-te i omplir-te de petons i descobrir que aquest últims mesos no han existit, que només ha estat un malson. Que em tornessis a mirar i em diguessis "tonteta, com vols que deixi d'estimar-te", però res d'això ha passat. Ens hem assegut al cotxe i hem parlat una estona. Tu has dit que sents fer-me mal i jo he dit que no passa res, que la vida és així, que el temps passarà i les ferides guariran... però en el fons el que més desitjava era  que abracessis i poder oblidar-nos del món l'un en braços de l'altre com ho hem fet infinitat de vegades. Avui el paisatge era el mateix, però la tarda estava tenyida d'altres colors, més tristos, més apagats.
El temps ha passat en un sospir, alguns moments he tingut la sensació que volies que el temps passes més ràpidament, potser fins i tot t'has penedit d'haver vingut a veure'm.... no sé, ja saps que penso molt, com tu dius és defecte de l'animal.
M'he alegrat molt de veure't, però m'alegraria molt més si tornessis a ser "mi niño".
Gracies per aquesta tarda i per regalar-me un trosset del teu temps, de la teva vida.
Una i mil vegades gracies per existir i per haver compartit amb mi. No em penedeixo de res del que he fet amb tu i per tu, i si pogues tornar enrera ho tornaria a fer.
T'estimo i t'estimaré sempre

Arriba el fred

Aquest matí ha arribat el fred, almenys això diuen. Una trucada teva ha escalfat el matí, el meu matí. Feia uns quant dies que no sentia la teva ansiada veu. Quan apareixes a la pantalla del mòbil un calfred recorre la meva esquena i les papellones que dormen al meu estòmac es desperten i comencen a volar.
Avui has dit que em trobaves més animada, el cert és que m'ha animat sentir la teva veu, sentir el teu somriure, imaginar els teus ulls. Suposo que l'animació serà momentània, perque després tornarà la successió de les hores sense tu, sense el teu ànim, sense el teu amor....
Algunes vegades penso que t'he idealitzat, he idealitzat el teu amor, les estones que compartíem, la nostra relació... Però per a mi era molt important, la teva presència omplia de colors el meu món i les coses no eren tan greus perque tu estaves amb mi. Em sentia capaç de sobreposar-me a qualsevol entrabanc del camí, de la vida. Em reconfortava molt i m'envoltava el teu amor. La teva enamorada protecció. La teva mà sempre disposada a sostenir-me.
Crec que mai m'havia sentit tan enamorada com ho he estat de tu, o millor dit, com ho estic encara.
Sé que tot s'ha acabat, que no tornaràs a ser part de la meva vida, però jo no puc controlar l'amor que sento per tu. A vegades m'emprenyo amb mi mateixa per continuar tan penjada de tu, però és per poc temps, després em rendeixo als sentiments i deixo de lluitar contra ells, llavors les llàgrimes omplen el meus ulls i rellisquen per la meva cara, però ja no estàs tu per beure-te-les com feies quan plorava entre el teus braços. Sempre que plorava tu eixugaves la meva cara a petons, mentre em deies tot un seguit de paraules tendres i, entre t'estimos i petonets, aconseguies animar-me i fer-me somriure. Deies que tenia un somriure molt maco, que t'encantava veure'm somriure. Fins i tot em trobaves bonica, cosa amb la qual no ens hem posat mai d'acord.
Avui he somrigut, quan parlava amb tu, per primera vegada en molt de temps.
Sóc una mica tonta, perque al acomiadar-te m'has dit "desprès parlem", i jo m'he sentit com abans amb l'esperança que després em tornaràs a trucar i ens veurem i el temps tornarà enrera i aquests últims mesos només seran un malson. Però haig de ser realista, trigaràs uns dies a tornar-me a trucar, no et veuré a la sortida de la feina, no ens farem mil i un petons sota els arbres, no tornaràs a dir-me t'estimo, et vull, sense tu no puc viure.....
El temps no tornarà enrera...

9 de nov. 2010

Només són uns dies però em sembla una eternitat.....

Avui porto 50 dies sense tu però a mi em sembla que porto 50 anys. Els dies sense tu no passen, s'arrosseguen lenta i pessadament. Les hores són un degoteig desesperant, quan l'únic que vols és posar-te a dormir, amagar-te del món i entregar-te al dolç món dels somnis, on et puc tornar a trobar, a sommiar, i puc tornar a sentir-te, tocar-te, contemplar-te i gaudir de la teva presència. T'enyoro i et necessito.


Iniciant el nou camí de la solitud

Quan vaig decidir obrir aquest bloc, mai vaig pensar que serviria per fer un recull de pedaços de la meva vida, del meu cor. El vaig obrir quan ell encara m'estimava i volia compartir amb ell aquest petit racó on penjaríem els nostres pensaments, les nostres fotografies, les nostres bojeries. Havia de ser un bloc privat, sense cap accés forani, el nostre petit racó quan estavem separats per l'espai, el temps o la vida. Mai hauria pensant que em quedaria sola en aquest bloc i que serviria per desfogar el meu trist cor.
Ha arribat el final, com a totes les coses d'aquest món. Fa temps el veia venir però jo mateixa em vaig negar a reconeixer-ho. No volia veure la realitat, la trista realitat, ell s'escapava entre els meus dits i s'allunyava cada cop més i jo no savia que fer ni com retenir la seva estimada presència, el seu amor.
Sento que la vida se m'escapa per les escletxes. Sento el cor trencat però haig de recopilar el pedaços i intentar recomposar-lo, guarir les ferides i fer-lo tornar a bategar.
Ara mateix el món se'm fa una muntanya i sovint m'ofego entre les llàgrimes que em produeixen els meravellosos records de la nostra relació, del nostre amor.
Em sento perduda, abandonada, infinitament trista, desolada.
Ell savia com fer-me sentir bé, estimada, valorada, com fer-me riure i com fer-me sospirar...
Déu meu! pensava que això nostre no es podia acabar mai, que els llaços que ens unien i els sentiments que compartíem eren molt forts i que res el podría trencar. Recordo les seves llàgrimes davant qualsevol pensament que insinués una possible separació, ara només queden les meves amargues llàgrimes davant la realitat: l'he perdut.
Ja no tornaran les tardes sota els arbres, ni els berenars de maduixes, que compartíem i ens menjavem a mitges, ni el cava que ens feia perdre una mica el cap i entregar-nos mutuament a un munt de petons i caricies esvalotades, ni les converses esquitxades de petonets tendres, ni el perdre'm dintre dels seus ulls verds com el mar.
No tornarà a dir-me que sóc la seva maduixeta enamorada i dolça...
Sento una opressió dintre que gairebé no em deixa respirar.
Espero que el lent devenir dels dies vagi guarint les ferides i m'ajudi a tornar a omplir de color la vida, ara mateix és grisa.
Trobo a faltar la seva olor, la seva escalfor, el seu somriure, la seva mirada, la seva veu, el trobo a faltar tot ell.
M'agradava escriure-li llargs mail que ell llegia amb paciència infinita, on li expressava tot el que sentia i ell em responia amb un reguitzell de paraules tendres i esvalotada imaginació. Suposo que amb aquest bloc intento guardar tots els escrits que van adreçats a ell però que ja no rebrà i no contestarà.

24 de febr. 2010

hola, ja l'he fet


Tal com el seu nom indica és temps de maduixes!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...